M’ho explicava, indignada, una persona que té una estreta (i antiga) relació amb l’Orfeó Català. Sortia aquesta persona d’un conegut (i molt reputat) restaurant de la zona alta de BCN i, en una de les taules, hi va veure el tal Bitllet. El rampell va ser anar-se’n cap a ell i dir-n’hi quatre de fresques (i ben dites), però com que aquesta persona és educada, va limitar-se a mirar-se’l. Imagino, això sí, que la mirada va ser glacial. ¿Sap quina va ser la reacció del lladre confés?: “Mira, no em toquis els collons que estic sopant”.

En un país normal, el propietari d'aquest restaurant (i els de la resta de restaurants) considerarien un insult per als seus clients que un personatge com aquest ocupés una cadira d’una de les taules del seu local. En un país normal seria un descrèdit per al restaurant que un personatge com aquest s’atrevís ni tan sols a pensar que pot anar-hi a menjar unes braves amb evacuol. En un país normal, que un restaurant acceptés comptar entre la seva clientela personatges d’aquesta mena motivaria el rebuig de la resta de ciutadans (i ciutadanes) i el propietari es veuria obligat a desinfectar el local i la seva reputació. Però no, vivim en un país on la dignitat va escassa. Tan escassa, que permeti’m que escrigui un parell de cops més la parauleta: dignitat, dignitat.

Els fills no tenim culpa dels pecats dels nostres pares (ni viceversa), però hi ha casos on només queda la dignitat. Després de tot el que ha passat, pretendre cobrar 79.000 euros (13 milions de pessetes) per comiat improcedent és una indignitat total. Si del que es tractava era de demostrar la desvinculació total i absoluta amb el delinqüent, em sembla molt lloable i res a dir. Ara bé, cinc minuts després de cobrar els 79.000 euros, la dignitat obligaria a ingressar els diners en un compte del Palau. Per dignitat i per decència. Vostè sabrà, senyoreta.