Dimecres vaig acompanyar els meus fills a escola; em fa il·lusió cada vegada que ho puc fer, no sols perquè venint amb mi poden dormir una mica més que anant amb l’autocar; també per poder parlar aleshores amb ells sobre els seus temes, tants cops aparcats a la nit per la fatiga dels grans o per compromisos vespertins que ens tornen a allunyar d’allò que sempre diem que és el més important pels progenitors. Cada nou dia de transport particular és, em dic a mi mateixa, una oportunitat de recuperar el temps perdut, que, no obstant, mai es recupera; de fer oblidar totes les tardes en què no hi he estat, totes les nits que no els he acotxat...

A mesura que es van acostumant a sentir dir que són el més important mentre els arraconem quasi bé sempre al darrer lloc, els nens, que s’adapten a tot , van buscant substituts a la manca d’atenció. Moltes vegades els substituts els proporcionen els mateixos pares amb la millor (o no) intenció: una activitat extraescolar, una joguina nova. Entre les que millor sotmeten la canalla hi ha els videojocs, en totes les seves manifestacions actuals, que no són poques. Sabem que han començat pels nens, però ja estan treballant en els models que millor poden convèncer les nenes, que en això d’encotillar les ments no hi ha d’haver cap mena de discriminació.

Que jo també era responsable del temps no dedicat, del buit generat, de l’oportunitat per permetre l’entrada de l’enemic aïllacionista ho he entès millor a partir d’aquest dimecres. Vaig girar el cap al cotxe, sorpresa pel silenci, de no sentir baralles ni cops, ni tant sols rialles barrejades en una conversa de les seves, tan surrealistes i especials: el nen i la nena amb llurs consoles, tan calladets i formals no molestaven gens; quasi bé no respiraven. Eren en un món on sols a crits vaig poder entrar per amenaçar de no dur-los més al cotxe.

No sé què els va fer efecte. Potser amb l’amenaça de l’autocar van veure dibuixada la de llevar-se abans; o van calcular que era més temps d’accés a les Nintendos el que tenen a casa que el del transport escolar; potser els van convèncer més altres malediccions complementàries que els van arribar de regal, fruit de la meva imaginació cabrejada. El cas és que amb gest compungit van lliurar les consoles. En el temps, que vaig viure llarguíssim, entre la meva amenaça i la seva rendició, quasi bé no veia el carrer, ni podia conduir. Un plor culpable m’ennuegava els ulls, i la gola, i els braços, i les cames i el cor. Perquè sens dubte que més d’un cop jo havia conduït per aquells carrers amb ells desitjant que callessin, perduda en les meves cabòries (sí, sí, com les del president), sense fer ni cas dels dos tresors que sempre dic que són...

Els sembla cursi això? Doncs això, a més de la història dels meus fills, és la història de Catalunya, perquè en la nostra petita escala, també és la història d’aquest benintencionat model d’Estat de benestar, suposadament democràtic, que s’ha dedicat a dir-nos (nosaltres som els nens), que el governant (que és com els papes) ho farà tot, tot ho pagarà, tot ho donarà, però que estem millor callats, asseguts davant la tele, o llegint en els diaris aquest etern vodevil de la política. Ens diuen que ho donaran tot però no ho poden donar, i per tant intenten fer somiar la gent: ara uns Jocs per d’aquí a dotze anys, després un hospital del qual no es podran pagar els metges, més allà els lavabos nets d’unes Rodalies (amb R) que sols tenim a mitges.

Però és que a més a més, si per cas fos veritat això del pa promès, com més ens donen més sentit tenim de solitud, de manca de satisfacció pel que hem rebut, de promeses incomplertes; perquè l’única cosa important, que era ser un mateix, que era pensar junts aquesta vida, que era comprendre el món, el sentiment, la veritat, s’ha anat perdent en la virtual i incommensurable vacuïtat d’una Nintendo global, d’aquesta vil voluntat de fer de tots nosaltres individus aïllats i, per tant, massa manipulables. D’aquí a poc temps, quan torneu a votar, demaneu de nou la papereta de González, de Pujol o d’Aznar... Potser aleshores, girant el cap, sereu capaços de plorar com jo.