En democràcia, el sistema electoral és clau perquè serveix per produir representació, govern i legitimitat. Per això no pot ser canviat precipitadament ni frívola. Al contrari, abans de fixar un nou sistema electoral, s’ha d’haver fet una reflexió seriosa (i honesta), aprofitant que la ciència de la política té acumulat prou coneixement sobre les conseqüències polítiques de les regles electorals, gràcies a l’estudi de molts casos d’arreu del món.

Sabem que és impossible que un sol sistema electoral garanteixi tots els objectius desitjables per a tothom. Així, mentre que per a uns pot ser rellevant un sistema que sigui com més proporcional millor, per altres és fonamental que el sistema faciliti la governabilitat. O bé per a uns altres és rellevant tenir partits forts, mentre que per a uns quarts la llibertat de tria dels candidats per part dels ciutadans és innegociable. Finalment, mentre que per a uns és necessària una representació adequada de tots els àmbits territorials, per a altres tots els vots han de tenir el mateix valor.

Per tot plegat, és evident que el disseny del sistema electoral haurà de prioritzar determinats criteris, això és, sacrificar “proporcionalitat” per tenir més “governabilitat” o a l’inrevés; o sacrificar “igualtat del valor del vot” per representar les opinions diverses en tot el territori del país. Per si això fos poc, el disseny del sistema electoral català també s’haurà d’ajustar al marc constitucional i haurà de tenir en compte com és la cultura política dels ciutadans, i no la que voldríem que tinguessin.

El sistema electoral que es fa servir per al Parlament de Catalunya és el que van fixar, amb caràcter provisional, per a les primeres eleccions de 1980, el PSC-PSOE, el PSUC i la UCD. Han passat 30 anys i no s’ha canviat perquè no hi ha hagut un acord polític suficient. Tot i que CiU ha tingut la majoria necessària per canviar unilateralment el sistema que li van imposar, no ho ha fet perquè hi sortia lleument afavorida i perquè és millor que el sistema electoral per al Congrés de Diputats. Avui, en canvi, sembla que es pugui desencallar el tema, perquè hi ha un marge per a l’entesa que es podria explotar, si totes les forces polítiques tenen un mínim de generositat i patriotisme.

Hi ha una convicció prou estesa que cal reduir el pes dels partits, cal donar més llibertat de tria als ciutadans, s’ha de mantenir una certa proporcionalitat, s’ha de respectar la representació de la població de tots els territoris i s’ha de fer un sistema electoral relativament senzill.

L’únic sistema que compliria aquestes condicions és el proporcional personalitzat, en què el ciutadà té dos vots: un vot en un districte uninominal i un vot a llista, escrutat en l’àmbit nacional (un sol districte). Es podria traslladar aquest sistema a Catalunya, amb petites modificacions. Per evitar que quan un partit té més escons guanyats en districtes uninominals que els que li correspondrien per estricta proporcionalitat hagi de créixer la grandària del Parlament, es podrien assignar els escons addicionals a partir dels escons ja assolits uninominalment, com es fa a Escòcia. Catalunya hauria de tenir tants districtes uninominals com el 50%-60% dels escons que tingui el Parlament.

Els escons restants s’assignarien als partits d’acord amb el vot a llista nacional, sempre que haguessin superat un cert llindar electoral. Amb aquest sistema, els ciutadans tindrien el seu diputat territorial, i es mantindria una bona proporcionalitat entre vots i escons per cada partit.

Malgrat que els districtes uninominals tindrien uns nombres d’electors molt diferents, la llista nacional –i els escons addicionals- garantiria el mateix valor del vot. Amb tot, cal dir que si bé CiU podria acceptar aquest sistema electoral sense problemes, no és el cas del PSC, perquè mentre la immensa majoria dels diputats de convergents sortirien dels districtes, els del PSC sortirien de la llista nacional. Els partits petits, que podrien témer una pèrdua d’escons, han de ser conscients que aquest sistema electoral dificulta les majories absolutes, la qual cosa els garanteix un paper en el Parlament.

Finalment, aquest sistema electoral deixa de banda el debat sobre les llistes obertes, que pocs saben realment el que vol dir (sovint diuen “obertes” i no “desbloquejades”) i, encara menys, saben els efectes perniciosos que tenen si arribessin a aplicar-se de veritat. Per tant, com que es pot, s’hauria de fer que els partits volguessin.