Catalunya viu situacions difícils de tant en tant. Com gairebé tots els països. I encara més, si bé no d’una manera tan intensa com en altres parts del món. Aquí no hi ha terratrèmols ni tsunamis, però hi ha allò que abans a escola en deien “contrastos del clima mediterrani”. Pluges fortes i torrencials esporàdiques, inundacions, sequera, incendis i tempestes de neu i vent. Cada any, d’una manera o d’una altra, algun d’aquests fenòmens es repeteix i fa mal. Dir-ne “excepcionals” és una manera de resignar-se a patir-ne els efectes sense preparar les mesures que els podrien almenys fer més passables. És evident que no cal tenir aturats centenars de bombers per si arribés el cas d’un gran incendi o que no cal comprar i emmagatzemar tot de màquines llevaneu per si alguna vegada patim una tempesta espectacular. Tan evident com obvi hauria de ser prevenir aquests fenòmens amb infraestructures sòlides i amb protocols d’actuació eficaços. No és el cas. Quan a Catalunya hi ha sequera, els seus governats corren comprar canonades a Turquia que després ningú sap on acaben per fer possible un transvasament que desvirtuen semànticament. Quan el país es crema, es constata que els bombers de les diferents administracions no es coordinen ni entre ells ni amb els seus comandaments. Quan fa una forta ventada o neva més fort del que és habitual, s’escampa el caos i el país s’apaga.

La nevada que dilluns va afectar el país de punta a punta ha fet aflorar els problemes de sempre. Els soferts contribuents –que l’administració reivindica cada dia fins al paroxisme com a “ciutadans”– van patir els efectes de la desorganització, de la insolvència i de la desinformació. Els centenars de milers de víctimes envescades en la neu, a més, van haver de suportar com el director general d’Interior, Joan Boada, aplegava els periodistes més aviat per escarnir-los i per demostrar fins on pot arribar per no acceptar les evidències. Una vegada més, caldria consultar les hemeroteques i comprovar què deia el partit del senyor Boada quan era l’administració convergent la que no se’n sortia. Un dels moments més àlgids de la compareixença de la nit va ser quan Joan Boada va insinuar una certa ironia perquè al nord del país havia caigut una línia d’alta tensió. “Aquestes també cauen”, va venir a dir. I les torres més altes també, senyor Boada, però això no les fa menys necessàries.

Una vegada més s’ha demostrat que en aquest país no hi ha un sistema eficient de protecció civil. Més aviat, a Catalunya funciona la desprotecció. El caos que va patir la xarxa elèctrica al nord del país no és nou. No respon a cap situació “excepcional”. Més aviat és la conseqüència lògica d’una desídia habitual. Des de la gran apagada de Barcelona es va fer evident que la xarxa elèctrica general és del tot precària. Els equips electrògens que van servir per pal·liar el caos de la capital no van trigar gaire a arribar perquè havien estat preparats amb la convicció que servirien per sortir del pas del col·lapse que s’intuïa a les comarques del nord del país. En aquell moment tot van ser declaracions, contriccions i penitències. Però el problema no es va resoldre. El problema és que cal una forta inversió en la xarxa elèctrica general i que cal connectar Girona amb la MAT per garantir el subministrament que necessita tota aquella zona. Per evitar el col·lapse sempre intuït. Però quan es van anar esvaint els fums d’aquella “excepcionalitat” les promeses se’n van anar amb ells i tots els compromisos van quedar en paper cremat.

El sector elèctric a Espanya està fortament condicionat per l’administració. És l’Estat qui el regula, qui el tarifa, qui el condiciona. El cable d’alta tensió que va caure l’altre dia a Maçanet era propietat de Red Eléctrica, una empresa encara pública. Les torres que es van desplomar arreu, per contra, són propietat de les companyies elèctriques, bàsicament d’Endesa. Les responsabilitats, doncs, estan ben repartides, perquè correspon a la Generalitat la supervisió del sistema i garantir, amb sancions, que les normatives es compleixin. Es pot dir, doncs, en tot aquest drama allò de tres homes per al sac, i el sac a terra.

Els experts del sector han tornat a criticar aquests dies l’estat de la xarxa a les comarques del nord del país. Els més atrevits, els que no tenen la prudència que condiciona totes les declaracions públiques en aquest país, han insistit en la necessitat d’instal·lar la MAT que tant critiquen alguns dels partits que formen part del govern. Si cadascun dels agents que intervenen en el negoci –tan lucratiu– de l’electricitat actuessin amb la mínima responsabilitat que caldria exigir-los, una tempesta, més o menys habitual, no posaria en crisi tot el sistema. Però els uns i els altres s’estimen més tapar-se les pròpies vergonyes criticant-se mútuament. El sistema bàsic d’infraestructures a Catalunya demana actuacions i reformes estructurals que ningú acaba d’entomar mai. És difícil decidir res al país del no perpetu i de les sensibilitats eternament escaldades. El sistema elèctric català és ara tan precari com fa deu anys. Però els que haurien d’evitar-ho s’estimen més apel·lar, cada vegada que arriba el cas, a la fatalitat de les “situacions excepcionals”.