L’era internet és tremendament antijeràrquica, superlativament igualitarista i desorbitadament veloç. No podem donar lliçons als nostres fills perquè, doctorats en navegació virtual als 12 anys, fan cada dia no sé quantes voltes al món en xarxa mentre nosaltres encara ens encaparrem a acabar les 720 planes de la descripció de l’ídem que va fer un tal Marco Polo allà pel segle XIII (magnífica la traducció al català de Manuel Forcano editada per Proa). Els nostres fills ens parlen de tu a tu, no perquè els haguem ensenyat; sinó perquè –Messenger, SMS, Twitter, Facebook– els costa fer-ho d’una altra manera, en una translació gairebé automàtica de les seves formes de ser des del món virtual al real. És en aquest pla d’horitzontalitat que es relacionen amb l’entorn i haurem de ser nosaltres els que ens haurem d’incorporar al seu món i no a l’inrevés.

El mateix exercici l’hauran de fer els polítics amb la ciutadania. O la democràcia, entesa com a procés de representació i harmonització d’interessos contradictoris, tindrà els dies comptats. Els polítics han tornat a aparèixer aquesta setmana en l’última enquesta del CIS com el tercer problema més rellevant dels ciutadans de l’Estat. Són insistents els senyals d’alarma: o els polítics tornen a la societat o la societat es girarà contra ells. Però no ho farà assaltant cap quarter d’hivern –cosa que una certa esquerra i una certa dreta s’entesten a no voler entendre– sinó prement la tecla delete. Hauran de tornar a una societat extremadament fragmentada, una societat frame, que, com els nens enganxats a l’ordinador, cada cop entén menys de verticalitats, tribunes, caps de taula, líders i ideologies –de què ens van servir, les ideologies, mestre?– i, equivocada o no, demana respostes i solucions al minut. Com les que s’empesca a través del Google o la Viquipèdia. Com les que els polítics no poden, no saben o no volen donar-li.