Riure
Londres, 2007. Al Comedy Store –el cabaret de còmics més conegut de la ciutat– la presentadora presenta una humorista nova, l’Isma Almas. Aquesta entra a l’escenari. Porta una burca. L’escletxa per als ulls deixa veure que té la pell mig fosca, com els indis o els pakistanesos. Amb un accent natural de Yorkshire (va néixer a Bradford) diu “Hola”. El públic riu. Tot seguit, afegeix: “La setmana que ve faig vacances i m’he comprat un conjunt especial per anar-hi”. Gira l’esquena al públic i després es tomba: porta la mateixa burca i també, ara, unes ulleres de sol. “És cert –diu– que les dones musulmanes només porten la burca en ocasions especials. Com ara quan els nostres fills s’han comportat molt malament. Ens posem la burca i hauríeu de mirar com aquells petits cabrons no saben endevinar quina es la seva mare”. I continua: “La propera vegada que vegeu una dona musulmana en una burca que segueix el seu marit a una distància de deu passes, heu de saber que no es tracta del seu marit. Ens agrada posar la burca i seguir qualsevol home pakistanès. Els molesta quantitat”.

Reviure
Isma Almas ja és una humorista ben popular, a Anglaterra. No estaria de més, potser, que Nicolas Sarkozy assistís a alguns dels seus xous, ell que vol eliminar la burca de la faç de l’Hexàgon, no pas perquè faci lleig (i al meu parer, en fa), sinó per evitar que els francesos no tinguin un disgust, tan sensibles que s’han tornat a una “dignitat de la dona” acabada de definir pel mascle Sarkozy. Una dignitat, per cert, que els importava (als francesos i a tots els europeus occidentals) mig ou als anys setanta, quan les úniques burques visibles les portaven les dones dels xeics acabalats del golf Pèrsic, acollits tots amb els braços oberts als millors hotels de Londres, París, Brussel·les...

Lliure
Com va dir (en una trobada de SOS Racisme a Barcelona, el dia 24 d’abril) Saïd El Kadoui, un psicòleg català tan poc religiós com jo, la prohibició de determinades peces de vestir només portarà a un augment del nombre de les persones que les porten. (Té tota la raó: a Anglaterra, ja són legió les noies que porten la burca en contra de la voluntat –religiosa– dels seus pares, com una mena de protesta social.) És més, va rematar El Kadoui, les noies musulmanes en qüestió ja són ciutadanes europees. Si una europea realment vol portar la burca (o el hijab o el vel o una creu al coll) –caldria, se suposa, clarificar que no es tracta d’una imposició–, tan important és que s’hi ha de fer una llei en contra? Els delictes que es cometen rere les portes tancades de les religions –segrest de la dona a domicili, lleis hereditàries masclistes, o, en el cas catòlic, l’ocultació institucional de violacions de menors– ja són il·legals perquè són delictes de debò, és a dir: hi ha víctimes. En el cas de la burca portada voluntàriament, les úniques víctimes a la vista semblen ser certs polítics europeus –els seus homòlegs catalans encara no s’hi compten però tot arribarà– greument afligits per la possibilitat de perdre els escons respectius.