Fa anys vaig estar de visita tres dies a Dubai, fet que no em dóna fonament per opinar sobre la ciutat. Ara bé: sí que en conservo una sensació. És una porqueria de lloc construït sobre el desert, amb un casc antic farcit de tendetes d’artesans a l’estil Poble Espanyol; un canal per on naveguen una mena de bateaux mouches, més petits però igual d’horteres que els de París; uns hotels espectaculars que allotgen tots els fatxendes d’aquest planeta i una tropa d’esclaus filipins que fan el que poden per sobreviure en condicions climàtiques extremes. La resta, els rics ciutadans dels Emirats Àrabs, viuen en un permanent ambient d’aire condicionat. Vaig anar a una universitat per a dones, fresqueta i desmanegada com un Carrefour, i sense accés lliure a internet. Les noies em van explicar que no patíssim per elles, que el seu alliberament correria de part seva quan es llicenciessin. Ens miraven de convèncer de la seva revolució silenciosa mentre ens estampaven les mans amb henna per ser més seductores.

Tot plegat no ha millorat amb la Torre Khalifa, que farda de ser el gratacel més alt del món, com si això tingués algun mèrit, més enllà del que té l’adolescent del vestuari que diu que la té més grossa. Sí, han fet l’edifici més alt i per tant més insostenible. I l’han fet amb un arquitecte americà, una constructora sud-coreana i una de belga. Qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra. Del gratacel, s’entén.