Els reportatges més bons que veig últimament a la tele són els de la Susanna Griso sobre gent anònima que pren el producte làctic anomenat Actimel. Es tracta d’una mena de Callejeros a la inversa. Ella no enraona amb drogoaddictes amb síndrome de Diògenes, sinó que enraona amb persones que fan de la vida sana una raó per viure.

El seu equip d’investigació devia treballar molt per trobar aquell senyor del País Basc que neda cada dia a la platja i pren Actimel o aquella veterinària (no sé si és asturiana) que corre per les muntanyes sense paraigua i també en pren. Però, sens dubte, el millor dels reportatges és el que ens la mostra a ella mateixa. Periodisme gonzo en estat pur. És a dir: un reportatge on el mateix periodista és a l’ull de l’huracà, vivint en primera persona allò que ens vol explicar. En aquest cas, doncs, veiem la Susanna al llit (no es veu si dorm acompanyada) apagant el despertador, després asseguda al plató del seu programa “donant l’OK” a un tema que li proposa un col·laborador, i, després, quan arriba a casa. Ella ens ho explica: “Vol estar bé per als seus”. Pocs periodistes s’han despullat tant.

El reportatge es fa en versió catalana i castellana. I en totes dues versions se sent la veu del seu fill o filla (ella fa bé de no deixar-lo sortir, per tal de preservar la seva intimitat) que la crida. A la versió catalana diu: “Mamá”. O potser és “mamà”. En tot cas duu accent. No li diu “mama” o “mare”.

De la veu infantil se’n desprèn una interessant informació sociològica de la vida d’aquesta dona que tots admirem. O bé la Susanna parla als seus fills en espanyol, cosa que demostraria la seva voluntat integradora a la ciutat on treballa, o bé la Susanna és de casa bona i els seus fills li diuen “mamà”, tal com feien els rics de les novel·les i contes de l’admiradíssim Josep Maria Folch i Torres.