El síndic d’Aran, Francés Boya, ha reaccionat a la proposta territorial que ha oficialitzat el govern amb un rampell desbocat. Boya va declarar ahir que la Vall d’Aran s’estima més ser una “província independent” d’Espanya que formar part d’una vegueria de Catalunya. La justa ira dels aranesos s’entén. Són un tros petit de país que ha perdut la matriu, gairebé dissolta a la força dins el magma francès.

Sense referència nacional sòlida –per molt que l’occitanisme hi té uns entusiastes rampants–, la Vall d’Aran malda exclusivament per continuar. Tots els recels i totes les reivindicacions, doncs, no només són justificats, també són justos. Malgrat que sovint aquesta reticència enfront de la catalanització ha servit més a la causa de l’espanyolitat –mercat mana– que a la de l’occitanitat. O fins i tot que a la de l’aranesitat. A base de tocar el bombo, les institucions araneses han aconseguit un reconeixement que ha arribat a una certa dignitat en el darrer Estatut. Però ara la nova proposta territorial ha tornat a aixecar butllofes com torres.

La demanda de Francés Boya té un gran sentit, però una escassa operativitat. És poc raonable que la Vall d’Aran esdevingui una vegueria. Però, en tot cas, encara ho és menys aspirar a ser una “província independent espanyola”. Per definició, síndic Boya, les províncies espanyoles sempre són dependents. Més que les vegueries.