Els primers moviments de Joan Laporta en el món de la política han aixecat una enorme expectativa, especialment en el món sobiranista, i també molta hostilitat. De moment, el president del FC Barcelona respon a aquestes expectatives amb una equidistància profilàctica: es deixa estimar per tothom, però no es casa amb ningú. En poc més d’un mes, Laporta ha assistit a la manifestació independentista de la Diada, s’ha deixat festejar per Joan Carretero i s’ha fet dues fotografies amb Joan Puigcercós. I tot això amb un equip de col·laboradors al club on hi ha destacats militants de CDC.

Però baixar a l’arena política també l’ha posat en el centre de la diana. És un risc que s’ha de córrer, perquè sovint, l’arena política és un fangar i cal ser extremadament hàbil per no quedar-hi atrapat. De tota manera, Laporta ja ha demostrat que resisteix bé campanyes de desprestigi implacables contra la seva persona, com l’episodi de la moció de censura. Els seus enemics haurien de saber que com més l’ataquin més suport tindrà, perquè en el catalanisme anar de màrtir funciona, potser perquè beu d’arrels cristianes. Després de la campanya contra Jordi Pujol per l’afer Banca Catalana, CiU va encadenar diverses majories absolutes i després del setge a Josep-Lluís Carod-Rovira per haver-se reunit amb ETA, Esquerra va fer els millors resultats de la seva història.

La bona gestió econòmica i esportiva al capdavant del Barça el blinda, i mentre la pilota entri, els seus enemics –que són molts i poderosos– ho tenen difícil. Però ara com ara, Laporta és només una expectativa que plana damunt la política catalana i està per veure si algun dia es decideix a aterrar-hi i com i amb qui ho fa. També hi ha qui diu que passarà de llarg i volarà fins a la ciutat suïssa de Nyon, on l’espera un important despatx a la UEFA.