Des de la primera experiència d’Arenys de Munt, havíem quedat que no, que ni per a bé ni per a mal no havíem d’extrapolar els resultats de les consultes sobiranistes a l’hipotètic resultat que sortiria d’una convocatòria electoral amb tots els ets i uts, altrament dita referèndum. Que no havíem de sucumbir a la temptació d’exaltar-nos ni de deprimir-nos –les dues manifestacions habituals de l’esport nacional conegut com a ciclotímia– a partir de les xifres d’unes votacions que tenen molt més a veure amb un desig de democràcia que no pas, per desgràcia, amb una democràcia ben afermada i articulada.

Hem estat incapaços de complir un propòsit tan modest i ens passem el dia extrapola que extrapola. Que ho facin els benvolguts patriotes constitucionals de totes dues voreres de l’Ebre és lògic, perquè els números els van a favor de la demagògia: “fracàs estrepitós” i “bufonada” eren els qualificatius més simpàtics que es podien llegir ahir a la premsa de Manolo el del Bombo. I per descomptat que no era això, però tampoc era la cara d’optimisme en conserva que intentaven mostrar alguns dels organitzadors per uns resultats davant dels quals, des de la banda catalanista o sobiranista, tampoc ningú sabia massa bé com posar-s’hi.

En realitat, tornem a ser allà on érem el 13-D: un 21,5% de participació (al desembre va ser un 27,4%) és molt o és poc? Doncs, home, depèn de quina mesura fem servir. Si estiguéssim parlant dels resultats d’un referèndum evidentment seríem davant d’un fracàs total. Però si parlem, com és el cas, de convocatòries a urnes purament simbòliques i sense cap efecte legal, organitzades sense el suport de cap institució ni de cap partit polític i minuciosament silenciades (o directament criminalitzades) per la majoria de mitjans de comunicació, doncs no està gens malament. Entre les consultes del desembre i les de despús-ahir, van ser cridades a votar gairebé un milió de persones i hi van acudit al voltant de dues-centes cinquanta mil. Si estiguéssim parlant, posem per cas, d’una manifestació, seria o no seria un èxit de participació? Perquè en el fons, si a alguna cosa es poden comparar les consultes, és a una mani.

Però el bon patriota català s’entesta a llegir-les com si fossin un referèndum, i a sentir-se consegüentment frustrat, tot i que no gosi dir-ho del tot. Doncs que es prepari a patir de valent en les convocatòries dels propers 25 d’abril i 20 de juny, perquè com és lògic això continuarà la baixada: tant de participació, com d’expectació, com de reacció per part de les forces de l’imperi. (Tret, com és obvi, que arribi a haver-hi convocatòria a Barcelona.)

I és lògic que sigui així: l’impacte de les primeres vegades (sobretot la primera, a Arenys) ja no es repetirà, i d’altra banda és natural que al respectable li faci mandra participar en comicis de costellada que finalment no han de tenir cap repercussió efectiva (en aquest sentit, i ho dic sense ironia, són d’admirar els ciutadans que es prenen la molèstia de participar-hi per votar que no). Les consultes ja han fet el paper que havien de fer: han estat un revulsiu polític i social i han plantejat amb rotunditat l’escandalós dèficit democràtic que suposa el fet que una comunitat nacional no pugui, a l’Europa del segle XXI, pronunciar-se sobre la seva sobirania en un referèndum. Però les consultes no són el referèndum: només indiquen que ha arribat l’hora d’exigir-lo.