Fins que no sapiguem alguna cosa segura sobre el nou finançament, és a dir, fins que el govern espanyol deixi de mostrar-se imprecís i ambigu o llegim el text de la Lofca, serà difícil jutjar.

Continuarem, per tant, sense conèixer a canvi de què el govern català accepta incomplir l’Estatut almenys en dos punts: principi d’ordinalitat –transcendental– i termini d’aplicació. Pronunciar-se sobre xifres sense tenir els números clars –per exemple: el tripartit inclou en el muntant els diners corresponents als Mossos i les presons, entre d’altres, que no formen part del nou model– és com a mínim poc seriós. Com que encara no es pot parlar del pacte en termes econòmics, ho faré exclusivament en termes polítics. Ningú dubtava que un dia o altre el PSC faria el que ara fa: vendre als ciutadans el nou finançament acordat amb Zapatero. Els socialistes hi invertiran els seus abundants recursos comunicatius i propagandístics.

La incògnita se situava en ERC. Entre molts han convençut Joan Puigcercós perquè digui que sí. Ell ho ha fet conscient que, almenys de moment, això lliga els republicans al destí del tripartit, és a dir, bàsicament al destí del PSC. En espera del que passi amb l’Estatut i el Tribunal Constitucional, Puigcercós ha calculat que, amb l’aval d’ERC, el govern Montilla pot sortir més o menys airós del tràngol del finançament. I que, en conseqüència, convé més quedar-s’hi que sortir-ne disparat, com va passar fa tres anys. La clau està, com tantes vegades en política, en la persuasió. A banda dels simpatitzants del PSC i Iniciativa, cal també –molt important i molt més complicat– convèncer els d’ERC. Potser això pot explicar la confusió sobre què és el que s’ha pactat exactament.