És clar que no tots els catalans som racistes, però com que Catalunya mira sempre cap a Europa i a Europa déu-n’hi-do el racisme que hi ha, doncs és lògic que aquí tampoc no n’estiguem lliures. Per exemple, he assistit a mantes converses en què s’assignen atributs negatius a tots els membres d’un grup determinat tan sols perquè comparteixen el mateix fenotip.

Segons aquesta mena d’anàlisi primitiva, els “negres” solen ser afables però curtets; pel que fa als “moros”, se sol dir que no només són de baixa estofa sinó també llestos i enganyosos: un prejudici contradictori, tal com Josep Anglada va demostrar inconscientment quan, en el quart congrés del seu petit partit (novembre del 2008), va xisclar que la majoria dels musulmans residents al país eren “xusma” i poc després que la missió de “cada musulmà” era “governar el món”. En què quedem: els “moros” són xusma ximple o uns conspiradors murris?

Se’m va acudir que, dins l’espectre del racisme actual, els “moros” hi ocupen un lloc al mig, entre la presumpta inferioritat dels “negres” a un extrem i, a l’altre, la presumpta astúcia perillosa dels “sionistes” (un mot que, segons el diputat laborista David McShane, que ha investigat el tema al seu llibre recent Globalising Hatred, ja s’aplica en la pràctica a gairebé tots els jueus). L’única diferència és que quan es critica els africans i els nord-africans hom se sol excusar tot assegurant que no és racista; amb els jueus, però, no cal; potser perquè bona part de l’esquerra ens ha donat permís per fer-ho.

Tot el racisme prové d’uns plantejaments tan estults com habitualment dretans però només l’antisionisme –vull dir, l’antisemitisme– ha merescut el malnom suplementari (encunyat pel polític alemany August Babel, fa 125 anys) de “socialisme per a idiotes”.