Sempre que un polític es queixa de les regles del joc és que les coses li van malament. Com més malament està, més agra és la queixa. Passa igual que quan un equip de futbol acusa l’àrbitre. Mai no ho veuran si ha guanyat. És la prova del cotó fluix, que no falla. En política poden aplicar aquesta lupa a les queixes pels sistemes electorals, per debats televisats, per com estan organitzades les sessions parlamentàries o tot el que es puguin imaginar. Només es queixa qui va perdent.

Per això és tan significativa l’allau de crítiques que s’han llançat des del PSC a Mònica Terribas per l’entrevista que va fer al president José Montilla per la nevada, la que ha tingut més audiència fins ara. Els diputats socialistes Joan Ferran, Josep Maria Balcells i Carme Figueras han criticat la directora de TV3. Si hi afegeixen els insults que ha proferit el gerent del taxi, Miguel Ángel Martín, poden estar segurs que Montilla no se’n va sortir a TV3.

Que dirigents d’un partit de govern ensenyin tan impúdicament les cartes, amb insult inclòs, obre un segon debat. I és que el que ha succeït és inacceptable en democràcia. Borís Ieltsin va recriminar un cop en públic una pregunta a un periodista americà. I va sonar d’un comunisme tan tronat la pressió que a Bill Clinton no li podien estroncar el riure. També poden fer aquí la prova del cotó fluix, que no la passem.