Una de les particularitats del sistema de finançament autonòmic és que la conjuntura econòmica, ja sigui de crisi o bonança, no varia el grau de depredació fiscal que pateixen alguns territoris a mans de l’administració central. Quan s’estava discutint l’última reforma del finançament des del govern de la Generalitat es va arribar a insinuar que el famós superàvit de l’Estat durant l’era Aznar i la primera legislatura de Zapatero s’havia finançat en bona part a costa del dèficit fiscal de Catalunya i alguna altra autonomia. Això, quan, en teoria, tot rutllava. Imaginin ara, tot i la teòrica millora sobre el paper que representa l’última reforma del model, el que pot estar passant. Ras i curt: el dèficit fiscal català continua finançant el descomunal dèficit públic espanyol.

Això explicaria que les autonomies s’endeutin de forma astronòmica quan venen les vaques magres, com passa ara amb la Generalitat, que encapçala el rànquing espanyol en xifres absolutes. Si el dèficit fiscal oficial Catalunya-Espanya, de 14.500 milions d’euros, fos zero, el dèficit públic de la Generalitat segurament no seria ara de més de 26.000 milions d’euros. ¿El conte de la lletera? Euskadi i Navarra, amb un sistema de concert econòmic, no només tenen menys dèficit sinó menys crisi. I la superaran abans.

Ahir Foment del Treball va presentar un estudi que defensa una reforma radical del model de finançament per contenir el dèficit de les autonomies. L’autora, la professora madrilenya María Gómez Agustín, va parlar de generalitzar els concerts: que totes les autonomies fossin com Euskadi o Navarra, que ingressen i gasten en funció del que recapten els seus ciutadans, ni més ni menys. Del cafè per a tothom al concert per a tothom. La idea és força suggerent. El problema és que hi ha qui té dèficit fiscal amb l’Estat i qui té superàvit. ¿S’imaginen que la Junta d’Andalusia s’hagués d’espavilar ella soleta per pagar els seus funcionaris amb els impostos que recapta, com fan Euskadi o Navarra?