A les tertúlies han parlat llargament de la cadira buida que va ensenyar en Cuní ahir. Era la cadira destinada al director general de Protecció Civil, que havia d’explicar en directe a la ciutadania des de la seu d’Interior tot el dispositiu que es preparava per a la neu. Però no va poder arribar a la cita, perquè es va quedar encallat a dins d’un tren. Alguns tertulians i fins i tot tertulianes s’han mostrat indignats amb la qüestió. Han dit que la cadira buida no és una anècdota: és un símbol. Un símbol de la feina mal feta, “perquè Catalunya estava en alerta des del cap de setmana”. D'altres n'han fet befa i escarni. Com que no tenen cor, els ha fet gràcia que el director general de Protecció Civil no pogués entrar en directe al programa dels matins de la tele pública a parlar de la neu, perquè hi havia neu i anava en tren. (Tot i que després va resultar que el tren estava aturat per una avaria elèctrica que no tenia res a veure amb la neu. Uf.)

És per això que jo, que sí que en tinc, de cor, vull demostrar-li el meu suport. El que ell va fer ahir es denomina tècnicament fer un Uriarte. Consisteix a no predicar amb l’exemple amb resultats còmics. Ignacio Uriarte, potser ho tenen present, és aquell diputat del PP que era vocal de la comissió de seguretat vial del Congrés. L’home tornava del seu comiat de solter i va tenir un accident de trànsit. Com que superava la taxa d’alcoholèmia va haver de dimitir de vocal de la comissió de seguretat vial i va permetre que els humoristes extraguessin unes proteïnes de l’assumpte. Molt abans, Joan Clos, que sempre ha estat un pioner, va anar en cotxe oficial a una entrevista de Catalunya Ràdio el Dia sense Cotxes. Quan en Bassas li va preguntar com és que no havia vingut en transport públic va dir que des de casa seva –a l’Eixample– fins a la ràdio no hi havia combinació. No ha estat superat, encara.