La història de Catalunya, de la Revolució Francesa ençà, a cavall dels segles XVIII i XIX, ha estat el resultat de tot un conjunt d’homes i dones que van creure en el propi país, amb períodes de fractura social, amb problemes i divisions, però sempre amb la idea de recuperar la capacitat de poder conduir el país. Fins on? Fins on la voluntat majoritària de la gent els portés. Una aristocràcia tocada de mort, els sectors populars, els treballadors, la patuleia urbana i una primera burgesia van ser protagonistes del seu esdevenidor. Foren particularistes defensors de la seva personalitat nacional, carlins, federals i el turbulent moviment obrer català, la cara i creu de la mateixa moneda. Ambdós creien, amb noms diferents, en l’ específica personalitat catalana. Del seu fracàs davant un Estat centralista, endarrerit i corrupte se’n derivaria la força d’un catalanisme que ha estat des d’aleshores hegemònic a Catalunya.

Els fonaments inicials es basaven en el progrés econòmic. Així aparegué sense aigua, carbó, ni cotó, una indústria, fonamentalment tèxtil, que havia de cercar mercats més enllà dels límits catalans. Davant l’evidència d’un mercat espanyol amb molt poc gruix a causa d’unes classes dirigents aviciades per l’espoli d’Amèrica, ràncies en valors classistes, enganxades a un passat imperial i en un present decadent davant la Revolució Industrial que s’anava imposant als països més avançats, els catalans es llançaren a l’aventura americana. No totes les actuacions foren dignes en el comerç econòmic –és el cas del comerç d’esclaus–, però no van ser pitjors que el que feien altres països. Amb tot, ajudaren molt en l’evolució econòmica de Catalunya.

Els capitans d’indústria que definia Vicens Vives crearen les catedrals industrials de què parla en Francesc Cabana. Van posar els nuclis industrials de Catalunya al nivell de les concentracions tèxtils de Manchester o Liverpool. Els beneficis es començaren a diversificar. Recordem els ferrocarrils, definitivament fracassats fins fa quatre dies –i encara s’ha de veure com acabarà tot aquest procés actual en què de nou se’ns humilia, per culpa d’uns governants espanyols alhora ignorants i suspectes de tota mena de prevaricació i suborns–, on l’excepció foren els trens pagats pels catalans de la seva pròpia butxaca, com tantes altres actuacions. Així, el canal d’Urgell, l’aplicació efectiva de la Revolució Industrial en el medi agrari, va convertir amb el temps les terres més àrides i pobres, les Terres de Ponent, en una de les zones agrícoles més avançades del món. La indústria surera del nord-est aportà innovació, recursos i enfortí l’europeisme originari del país. El pla Cerdà de Barcelona i altres zones de planificació i modernització urbana suposaren inversió, progrés, modernitat i civilitat. El port de Barcelona, i les Drassanes, van esdevenir una porta oberta a tots els mars. La vinya va tenir la seva esplendor d’or fins que també fou atacada per la fil·loxera. I així fins a arribar a principis del XX, on l’obligat retorn de capitals i persones de les colònies que es tragueren de damunt un Estat colonial parasitari féu que des de les més variades procedències ideològiques i polítiques el país digués prou. Prou per no enfonsar-se en una Espanya del Desastre sense pols vital. Amb una Restauració on tot era frau polític i tupinada electoral.

L’opció que conduiria el catalanisme polític fins al triomf definitiu l’any 1931, quan des de Catalunya es començava a enterrar l’Espanya negra amb la Generalitat republicana, era l’èxit il·lusionat de la societat civil. La reacció del 36 féu perdre il·lusions, s’imposaren els odis, el sectarisme, les venjances ideològiques i personals. La Catalunya fracturada, escindida profundament dins el seu ésser, se salvà per la societat civil. Ara, altre cop, la societat civil ha de superar pors i partidismes erms, estèrils, i ha d’encapçalar la vigoria rejovenida. En Lluís Duran acaba de publicar Breu història del catalanisme. I, l’obra de reflexió més actual que amb rigor i lucidesa demostra que per damunt de covardies i traïcions en els aeroports, ferrocarrils, finançament, Estatuts censurats, persecucions, dictadures, execucions i morts, ha estat sempre la societat civil el nervi viu, la llavor que ho fa germinar tot. D’allà on es pot fer una bona collita. De la societat civil n’estan naixent alternatives, canvis, projectes, la regeneració democràtica que ha de fer front a tanta grisor asfixiant.