Encara falta un any per a les eleccions catalanes però ja estem de ple en la campanya electoral. Les maquinàries dels dos principals partits catalans han optat per començar-la destapant el cubell de les escombraries, endollant el ventilador i escampant misèries mútues, en una guerra de desgast d’incerta eficàcia electoral però que entusiasma els aprenents de bruixot de cada casa.

D’una banda, l’aparell convergent intenta convertir uns informes del govern en un escàndol de corrupció en majúscules. Es tracta d’informes d’utilitat qüestionable i d’estètica dubtosa, però perfectament legals. Uns informes que el govern de CiU també elaborava però que no tenia cap obligació de fer públics, com sí que passa ara, que la Generalitat està obligada a ensenyar-los. A l’altre cantó de la trinxera, l’aparell socialista intenta convertir el cas Millet en el Filesa convergent. Malgrat el secret de sumari en què està el cas, aquests dies proliferen tota mena d’informacions sobre les generoses donacions d’aquest exhonorable prohom de la cultura catalana, que en alguns casos són producte del periodisme d’investigació però en d’altres, la majoria, són resultat del periodisme de dossier, que no cal confondre amb el primer: és sempre interessat i, sobretot, té molta menys èpica.

L’objectiu d’aquest foc creuat no és guanyar electors, sinó desmobilitzar els del rival, perquè les eleccions les guanya el partit que aconsegueix mobilitzar més les seves tropes sense excitar les de l’enemic. Empastifar serveix sobretot per intentar que els electors de la competència es desmoralitzin i es quedin a casa. Per superar el tuf electoralista que fa tot plegat, qualsevol denúncia d’irregularitats per part dels partits polítics hauria d’anar acompanyada de les mesures per evitar que es tornin a produir en el futur. Si no, les eleccions passaran i els problemes persistiran.