Cada vegada que es parla de l’Àrea Metropolitana de Barcelona hi ha una part del catalanisme polític que arrufa el nas, perquè hi veu un contrapoder a la Generalitat. Històricament podia haver estat així i segurament Jordi Pujol va evitar-se molts maldecaps suprimint-la l’any 1987, quan la Generalitat començava a caminar i Pasqual Maragall tenia vel·leïtats de monarca metropolità. Més de dues dècades després, l’Àrea Metropolitana ressuscita en forma de llei, com a torna socialista a la llei de vegueries que volien els republicans.

Però aquesta vegada les circumstàncies són molt diferents. La Catalunya dual de CiU a la Generalitat i el PSC als ajuntaments s’ha trencat, perquè els socialistes ja són a tot arreu, però curiosament aquesta hegemonia institucional comença a trontollar. No només al govern de la Generalitat, sinó també a l’Ajuntament de Barcelona, que fa vint anys semblava un bastió inexpugnable i ara en canvi s’hi comencen a detectar símptomes de canvi. Els primers que ho veuen així són els mateixos socialistes i per això han fet una llei de l’Àrea Metropolitana que no estableix l’alcalde de Barcelona com a president de forma automàtica. En l’època de Maragall aquesta possibilitat hauria estat impensable, però ara han preferit deixar la presidència oberta, obrint el dubte sobre el futur de Jordi Hereu.

Aquest canvi no neix d’una sobtada fe en la descentralització municipal. Més aviat es tracta d’un càlcul preventiu. Si el president de l’Àrea Metropolitana es tria per votació de 90 consellers –25 dels quals de Barcelona–; és més fàcil que hi hagi majoria socialista al conjunt del cinturó que no haver-ho de fiar tot a la sort electoral d’Hereu. Per dir-ho d’una altra manera, confien més a revalidar les majories que tenen a l’Hospitalet, Santa Coloma, Sant Adrià, Badalona, Cornellà o Gavà, que no pas la de Barcelona.