Avui no ens mobilitzem per raons d’identitat, per molt que aquesta sigui una de les idees més difoses d’aquests dies. Ens mobilitzem per raons polítiques: hi ha catalans que ens volem autogovernar fins allà on sigui possible en aquest món globalitzat i que, en el nostre cas, sobretot vol dir dins de la Unió Europea. No som gent rara ni demanem res d’extraordinari: defensem la independència política en la mateixa mesura que defensen la seva els espanyols que, no ho oblidem, resulta que també són una colla d’independentistes, certament més radicals que nosaltres. La brama que pretén fer creure que alguns catalans patim un greu desfici identitari, forma part de les armes que utilitza l’adversari en la seva batalla política, pacífica i poc o molt democràtica, però en definitiva, en el marc d’una guerra de propaganda per evitar la independència dels catalans.

I és que les batalles polítiques, en una democràcia, es comencen a guanyar en el terreny de les paraules abans que en l’electoral. I la derrota d’un projecte polític és, per damunt de tot, un fracàs comunicatiu. No dic que el nombre d’assistents a una manifestació no sigui rellevant. Però no serveix de res que et sentin al carrer si allò que hi dius no encaixa amb la percepció de la realitat que té la majoria. La victòria, per tant, depèn de qui és capaç d’imposar una determinada percepció de la realitat. I, avui que és dia de mobilització al carrer, crec que és bo recordar que la primera acció de totes, la primera mobilització, de la qual depèn tota la resta, és la de les paraules: dir és una de les primeres i principals maneres de fer. Un país com el nostre, que per emancipar-se només disposa de les armes de la raó, de la consciència, del convenciment i de les urnes –per entendre’ns, que no té fiscals generals ni jutges–, el que més necessita és un pensament endreçat que pugui ser expressat a través d’unes paraules veritablement eficaces.

En aquesta guerra de propaganda cal reconèixer que en els darrers cinc o sis anys –amb l’ajuda del tripartit– hem perdut la batalla del nacionalisme. Si abans era clar que hi havia partits que defensaven un projecte nacional i que per aquesta raó eren nacionalistes, de fa un temps ja ningú no se’n vol dir. ERC ho ha afirmat obertament. I CiU, a la pràctica, també se n’ha deixat de dir. La batalla dialèctica l’ha guanyat el terme catalanista. En el combat per connotar el nom de l’adversari, s’ha aconseguit que el nacionalisme s’associï a la violència i el terrorisme, a la necessitat d’un enemic exterior, a actituds intransigents i fora de la llei. És allò del “nacionalismo exacerbado”. Val a dir que això s’ha aconseguit, també, gràcies a la contribució inestimable d’alguns nacionalistes que, efectivament, viuen dels enemics i que són arrauxats. Però la conseqüència pràctica és que si el terme nacionalista marcava una divisió clara en relació a la nació per la qual es lluitava, el triomf del terme catalanista ha posat la frontera fora de l’espai nacional, per a comoditat de la majoria de partits. Potser excepte Ciudadanos, tothom es considera catalanista. Paradoxalment, ser catalanista permet que alguns partits, com PP i PSC, puguin ser doblement nacionalistes: com els Petit Suisse, “ells en prenen dos” mentre que a la resta només els en queda una, de nació!

Un cop aconseguit que ningú no vulgui ser nacionalista i que s’hagi desdibuixat una de les fronteres polítiques que fins fa poc havia ordenat l’espai polític català, la batalla de la propaganda fa un temps que ha enfilat el tema de la identitat. La manera de desqualificar els objectius polítics nacionals és qualificar-los d’identitaris. I el pas següent és anomenar l’eix nacional com a eix identitari. Montilla i el PSC –i la seva àrea d’influència mediàtica– excel·leixen en la difusió de la consigna. Amb aquesta idea, es dóna a entendre que els objectius nacionals se situen fora d’allò que importa de veritat, del que és més urgent, de la nostra vida de cada dia. Aquests dies sentim a dir amb sorna: “Amb la crisi que tenim al damunt, i n’hi ha que perden el temps en referèndums d’independència!”. I, ves per on, qui de veritat es posa nerviós amb aquestes reivindicacions suposadament tan allunyades de la realitat i que no interessen a ningú són els aparells de l’Estat que envien un falangista a posar ordre i que disposen de jutges que, atenent la demanda –són funcionaris que comparteixen la mateixa lleialtat nacional–, desautoritzen en govern d’Arenys de Munt i el govern de la Generalitat. Per ser que no interessa a ningú...

No ens deixem enredar. En primer lloc, perquè tota reivindicació, tot acte d’afirmació, té una dimensió identitària inevitable perquè implica una demanda de reconeixement. I això és així tant si és una reivindicació feminista –identitat de gènere–, la d’un grup indígena –identitat ètnica– o la d’una ideologia socialista –identitat política–. En segon lloc, perquè els que es fan tips de desmerèixer les reivindicacions “merament” identitàries dels altres no s’estan de reivindicar les pròpies. Fins i tot el Plan E de Zapatero ha aprofitat l’ocasió per repartir per tot arreu una E enorme amb la titlla de la lletra que singularitza la ñ espanyola i que exclou els que no la tenim. A Espanya, fins les voreres són identitàries! Tercerament, perquè si algun nacionalisme és poc identitari, és el català. Busqueu i compareu. Aquesta ha estat sempre una societat molt oberta –més per necessitat que per voluntat–, i un nacionalisme merament identitari ens hauria abocat a la desaparició fa molt de temps.

En realitat, sortim al carrer per poder fer la política econòmica que ens cal per sortir de la crisi. Hi sortim perquè és una insolència que el ministre espanyol d’Educació ens doni lliçons sobre igualtat d’oportunitats educatives pagant nosaltres les que es permetran a Espanya. I sortim al carrer perquè volem que l’aeroport del Prat s’administri des d’aquí, i perquè els diputats catalans a Europa, en lloc de donar suport a la ministra espanyola per fer passar el TGV per Canfranc, el donin per enllestir una connexió que ja té el túnel del Portús acabat. L’emancipació ho té, això: si prens decisions, et pots equivocar. Però ets responsable dels teus encerts i dels teus errors.

La veritat és que és poc creïble que avui algú es prengui la molèstia de sortir al carrer per reivindicar la barretina o per defensar que es posi la ç en un improbable pla Montilla contra la crisi. El lema no és: “Som una nació, volem pa amb tomàquet”, sinó “Som una nació, volem Estat propi”.