Tots els colors polítics trontollen, però no de manera semblant. El catalanisme ni tan sols està en crisi comparat amb les contradiccions en què està entrant l’esquerra espanyola. La política d’esquerres s’està quedant sense concreció per al ciutadà. És retòrica buida. Deuen haver escoltat com eviten admetre-ho dient que comuniquen malament. Donen la culpa als caps de premsa, com va fer l’alcalde de Barcelona. I ara! Ni amb una lupa veurien la diferència entre la política urbanística de Jordi Hereu i la d’Alberto Ruiz-Gallardón o Rita Barberá.

I en economia, la gran lluita ideològica dels anys 30 ha quedat esllanguida en si apugem o no l’IVA. Quan l’esquerra ha fet una gran aposta com la llei de la dependència, l’ha pactada amb el PP, i després no hi posa recursos. I Celestino Corbacho ha posat en marxa una política d’immigració que José María Aznar no s’havia ni atrevit a pensar, intentant penalitzar l’acollida d’estrangers.

El problema és de fons. La crisi està enterrant el lema marxista dels proletaris units de tots els països. I el principal enemic dels treballadors europeus és avui la deslocalització. La competència que els fan els obrers de la Xina. La crisi del catalanisme és dolça, fa riure comparada amb la d’aquesta esquerra. La que s’està quedant amb un relat tronat mentre l’espanta el sobiranisme.