Ben mirat, resulta sorprenent la facilitat amb què enyorem tota una colla d’abans de realitat més que incerta. Sobre el paper, el nostre temps s’hauria de guiar més per les expectatives de futur que no pas per l’experiència del passat. Però, cada vegada més, sembla que hi ha gent que jutja –negativament– el seu present no pas amb relació als projectes de futur sinó a partir d’una mirada nostàlgica cap al passat. És, amb tota probabilitat, l’expressió d’una profunda crisi de confiança en la modernitat.

No tinc cap mena de dubte que en el passat hi ha hagut experiències d’un gran valor moral. Però el cas és que l’actual nostàlgia pel passat n’inventa un que mai no ha existit. D’una banda, perquè mai no ha existit aquest abans curull de virtuts morals, bondadós, pacífic, natural i que, per més mistificació, solem associar al món rural. Qualsevol aproximació rigorosa al passat ens mostra unes societats tan abocades als artificis i als vicis humans com la nostra. La llista dels pecats capitals no se l’ha inventat el món modern. Si prenem la Bíblia, qualsevol tractat clàssic, crònica medieval o gran novel·la com a expressió dels trets bàsics de les societats que hi surten retratades, només és pot arribar a la conclusió que hem millorat notablement. I si sou dels que teniu una impressió veritablement negativa del món actual, com a molt, haureu de concloure que no hem millorat gens. Però no que hem empitjorat. Només un cert relativisme cultural acomplexat pot disculpar els llindars de brutalitat que trobem en el món antic i que ara, afortunadament, ens escandalitzen com mai no ho havien fet.

D’altra banda, es tracta d’un abans inexistent perquè és triat selectivament. Vull dir que es descontextualitzen determinades experiències i així, sense les molèsties que les acompanyaven, semblen fantàstiques. Això passa, per exemple, quan es parla de la bona educació escolar d’abans a partir d’unes situacions de les quals s’ignora el marc repressiu a través del qual s’aconseguia la disciplina enyorada. O, posem per cas, això succeeix quan es parla dels suposats nivells universitaris d’abans i se n’oblida el caràcter elitista d’una institució vetada a les classes populars. Si voleu, portem-ho a un terreny més quotidià i físic: és habitual lamentar que la fruita d’avui no té el mateix bon gust de la d’abans. Ara bé, el cert és que si a les parades de fruita dels nostres mercats hi hagués fruita com la d’abans, la majoria de consumidors no en voldria saber res perquè si bé era més gustosa, també era més petita, boteruda, amb més llavors, sovint macada i, és clar, limitada a la breu temporada en què es podia aconseguir dels camps més propers al mercat. Ara es vol la fruita gran, de formes homogènies, per conservar una setmana al frigorífic, sense llavors i que se’n pugui menjar tot l’any ni que s’hagi de portar de Xile. Doncs bé: tot això va a costa del gust d’abans.

El que és cert és que la interpretació del passat sempre és el resultat d’un anacronisme. Inevitablement, jutgem el passat no pas amb els ulls del seu temps, sinó amb els del nostre. És en aquest sentit que, qualsevol abans ja és una reconstrucció del passat. Com la memòria de la qual ara tant es parla i que no es limita a ser un record fotogràfic d’allò que va ocórrer sinó que és un judici polític d’allò que va ocórrer, fet amb criteris actuals. Exemple: per comprendre la dictadura franquista, des d’una perspectiva històrica i sociològica, caldria posar-se dins la pell d’aquells anys negres, i fer-ho sense prejudicis. En canvi, el judici polític del franquisme, la seva memòria, no pot quedar disculpada ni per les pors, els enganys o els ressentiments de l’època: s’ha de fer des dels criteris democràtics actuals i, si fos possible, amb uns nivells d’exigència superiors, per avançar-nos cap al futur.

És per això que la nostra representació imaginària de l’abans no diu tant del passat mateix com de la nostra avaluació del present i de si hi estem ben o mal acomodats. La pregunta, doncs, és: per què hi ha necessitat d’inventar un abans fictici suposadament millor que el present viscut? Per què ens imaginem un abans fantàstic pel que fa a la salut –menys contaminació, menys riscos, alimentació més natural...– si tota l’evidència científica mostra el contrari, amb una esperança de vida brevíssima, entre altres coses, a causa de les moltes malalties produïdes per una vida insana i una alimentació precària? Per què ens imaginem un abans preferible pel que fa als estils de vida –vida menys estressada, relacions humanes més autèntiques–, si en realitat les condicions de treball per a la majoria eren duríssimes, la confortabilitat era inexistent i l’aïllament era la norma?

La paradoxa és que, fins i tot determinats retorns als suposats valors o estils de vida del passat, són resultat d’una lectura actual, moderna i, per tant, anacrònica de l’abans, i no pas d’una aproximació des dels criteris culturals dels temps on es van a pescar aquests estils de vida. Per respondre les intel·ligents i oportunes observacions que em feia Marc Fargas a la secció Bústia de dimecres passat sobre el meu darrer article, Naturalisme artificiós [7 d’agost del 2009], afegeixo que la crítica als abusos de la medicalització, el fre a la ingesta de pesticides o la defensa del consum de productes de proximitat, ecològicament sostenibles, no és gens natural ni suposa un retorn a cap passat millor. Al contrari, es tracta de progressos que són resultat del coneixement científic que ha permès establir objectivament les conseqüències de determinats excessos industrials i són conseqüència d’uns valors actuals, culturalment avançats, que exigeixen fer compatibles una bona alimentació per al més gran nombre de persones, al millor preu, garantint-los la salut i respectant el territori: una quantitat d’exigències que cap abans, i menys un abans natural, no hauria pogut oferir.

L’elogi acrític i descontextualitzat d’un abans generalment fictici mostra tant un profund desafecte envers el present com una gran desconfiança respecte de les possibilitats de construir un futur millor. Des del meu punt de vista, aquest tipus de perspectives generen entre la població actituds passives, poc propícies a aconseguir canviar allò que precisament critiquen. Vull dir que la crítica al present es fa en nom del progrés, però, en emmirallar-se en l’abans, l’actitud resultant és conservadora. No cal que digui que, amb totes les pegues que es vulgui, jo estimo el present i no enyoro el passat per a res. Ja se sap que no es pot repicar i anar a la processó, i per tant, la tria –si fos possible– seria entre tot l’abans tal com era, o el present imperfecte, però millorable. Perdonin la ingenuïtat, però sóc dels que creuen en un futur millor.