Què va ser primer, la música o la tristesa? Escoltes música perquè estas trist, o estàs trist perquè escoltes música? Em cau a les mans el disc debut de La Bien Querida, l’últim secret menys ben guardat de l’indie espanyol. Malenconia a totes les síl·labes. Tristesa a cada do-re-mi. “Y luego me he ido/ Y me han venido de golpe/ Las cosas que te hubiera dicho/ Las cosas que nunca te digo/ Porque siempre me pasa lo mismo”. L’escolto, i de cop és com si m’arribessin a la vegada tots els sms d’amor i desamor que s’hagin escrit des que es va inventar el telèfon mòbil.

El disc, me’l va recomanar un romàntic infeliç. Això sempre va així: les persones més desgraciades (romànticament parlant) són les que més bon gust musical tenen. Tral·lalà. I també les que millors cançons escriuen. De fet, només per això hi ha artistes que opten per viure en un estat permanent de tristesa. I també n’hi ha que provoquen finals fatals per alimentar la seva carrera musical. La cantant britànica Lilly Allen diu que deixa els seus nòvios per inspirar-se, perquè el patiment és molt més creatiu que no pas l’alegria. Ja ho diuen, ser feliç és de tonto. I ser desgraciat deu ser de molt savi. De tota una eminència.

Sigui com sigui, la idea de la tristesa ens agrada, ens resulta un lloc confortable on rebolcar-nos. La tristesa és una idea romàntica, molt més cool que no pas la felicitat. Per això una comèdia americana sempre és una tonteria, i un drama txec de tres hores s’acaba convertint en una pel·li de culte. Precisament per això també ens agrada viure històries d’amor tristes. I sobretot, ens agrada escoltar cançons sobre històries d’amor tristes. Perquè hi ha poques coses més reconfortants que escoltar una cançó que podries haver escrit tu.