Si estireu la manta de la llengua francesa i de l’administració oficial que tapa i no permet tenir una visió profunda del Nord de Catalunya, la mal anomenada Catalunya Nord, destapareu i trobareu un país amb una catalanitat rica, ingent, plena de tradicions i folklore molt semblant, bessó en les facetes més seculars al de la resta de Catalunya. És la mateixa Catalunya mil·lenària que la del sud dels Pirineus. La del nord, format pel comtat de Rosselló amb el Conflent, Vallespir, Capcir i la meitat del comtat de Cerdanya, fou cedida per Felip IV a finals del 1659 a França sense consultar les corts catalanes ni els organismes catalans de govern i ni tan sols notificar-los-ho.

Francesos i espanyols van ignorar de forma ignominiosa la unitat nacional, cultural i lingüística de les terres així escindides. Un país català que va haver d’incorporar per força, i també per una lluent atracció, la immensa França imperial, la d’una cultura extraordinària que va ser usada com a arma genocida damunt una llenca de terra esquarterada. La matriu és a banda i banda de la serralada. Breument: a la part nord, Sant Miquel de Cuixà, i a la del sud, Ripoll. Poc ajut podien rebre els catalans del nord dels catalans del sud: aquests sofrien un procés similar de genocidi cultural a mans del regne, també imperial, d’Espanya. I encara faltava el pitjor sota els Borbons a partir del 1714. El franquisme. I fins al present. Les lleis contràries, de tota manera, són prou explícites a banda i banda.

En tots aquests centenars d’anys d’adscripció gal·la molts dels fets socials, administratius, comunicacionals, econòmics, culturals, esportius i fins i tot de l’imaginari col·lectiu han estat mirant cap al nord, cap a la França estatal. És un fet ben lògic. Però també ho és que en pocs llocs trobaríem tanta identitat específica ancorada en la nit dels temps com al Nord de Catalunya. Un tret que ho diu tot de la fortalesa i personalitat col·lectiva d’aquesta gent germana nostra que, abans per força i ara per general lleugeresa, tenim massa oblidats.

I en això ens equivoquem de dalt a baix. La terra catalana del nord del Pirineus és un cap de pont bàsic per a la nostra presència plena a Europa. Per geografia, economia, recursos, aigua, cultura, universitat i per la potencialitat industrial i turística que té, cal estrènyer tots els llaços existents d’allò més i crear-ne de nous. Com? La Generalitat pot actuar més per prestigi que realment, tenim un autogovern de poc poder, però això no sempre serà així, algun dia el poble català del sud farà que els nostres polítics deixin de ser uns simples majordoms d’uns amos altius de rapacitat insaciable. Des del present els catalans del sud hem de ser solidaris amb el Nord de Catalunya, per incrementar la nostra vivència amb ells. En tot i per tot.
Cal anar a passejar i perdre’s per Perpinyà, amarar-se de l’inigualable Palau dels Reis de Mallorca i d’unes visions des d’allà on en un dia clar es pot veure com el blau del Mediterrani agafa iridescències cristal·lines de la neu dels Pirineus. Unes muntanyes que compartim, el bressol de la nostra nació. Abans del segle XX era clar per a tothom. L’actuació dels Estats espanyol i francès, les guerres mundials i el franquisme van convertir en separació mental, amb fronteres tancades i controls constants, el que només era, i és, una ratlla administrativa. Si hom hi va per viles i pobles veurà que són com els del sud. Això sí, més nets i ben endreçats. A la Costa Vermella hom comprèn per què ha generat tanta passió, poesia, literatura i art, i, també, tanta història dramàtica amb el record inesborrable dels camps de concentració de postguerra. La gent, no l’administració, en general donà un cop de mà, un tros de pa, feina, caliu, ajut als centenars de milers d’exiliats que esperaven trobar lluny de l’Espanya franquista violenta i criminal un Estat francès que seria terra d’acollida i llibertat.

Hi ha qui diu que això és història, “pas d’Histoire”, i tenen tota la raó del món. A l’Europa del segle XXI cap persona culta, amant de la pau, pot defensar que les fronteres actuals siguin definides per guerres del segle XVII. Els TGV, el comerç, les universitats, la llibertat, l’Europa unida i lliure ens tornen a apropar. En l’obra de Pere Verdaguer, de Joan-Lluís Lluís i altres s’explica clarament. En el darrer llibre de Joan-Daniel Bezsonoff, Un país de butxaca, hi ha unes frases que són el resum de la nació cultural dels països de llengua i cultura compartida: “Em migparteixen, dues llengües, dues històries, dues propagandes, dues memòries”.