Una nit a l’òpera és una de les pel·lícules dels germans Marx que més han servit com a referència als que han pretès fer humor després dins i fora de la gran pantalla. A l’escena més cèlebre –la de la cabina del vaixell– Groucho demana un copiós dinar a un sofert cambrer, que va anotant una llista desmesurada de plats. Darrere de cada petició, se sent la veu de Chico, que exigeix dos ous durs, reblada per la botzina de Harpo, insistent i recordatòria, per afegir-n’hi un més. “I també un parell d’ous durs! Que siguin tres!”. Això és exactament la política catalana del moment.

Cada vegada que algú fa un repàs dels partits que es presentaran a les pròximes eleccions se sent la veu de Chico, seguida de la botzina de Harpo, que afegeixen més ous al gran àpat. “I també la CUP!”. “I també Reagrupament!”. “I també Joan Laporta!”. Ha arribat un moment en què la botzina sona tantes vegades que ja no sabem si és que hi haurà quinze candidatures noves o és que la nau ha entrat dins un banc de boira. Mentre la política espanyola devora els matisos i s’ho juga tot a dues cartes, la catalana es decanta per satisfer cada nova sensibilitat amb una nova opció política. Avui la revelació del darrer congrés del PP se suma al convit.  “I també Montserrat Nebrera! Que siguin tres!”. Ha arribat el moment de demanar al cambrer que s’afanyi per aclarir la situació al més aviat possible.