Quan penso en l’actuació de Ben Bernanke em ve al cap la imatge d’un gran avió que, amb un reactor avariat, es precipita al buit. Mentre el passatge xiscla, a la cabina el capità prova que l’aparell deixi de caure i s’estabilitzi. L’home ha perdut la gorra i sua molt visiblement. L’adrenalina flueix. Agafa els comandaments amb tota la força de què és capaç per provar d’adreçar la trajectòria de la nau. Fa un moment ha intentat posar en marxa el reactor parat i ara hi torna nerviosament. Amb els seus esforços aconsegueix que s’engegui, però el giny de seguida perd força i torna a la inanitat.

Entre el dia 22 i el 30 de gener la Reserva Federal, que presideix Bernanke, ha abaixat dos cops el preu del diner, amb l’esperança que l’economia nord-americana es reanimés i evités la recessió cap a què sembla dirigir-se. En vuit dies els tipus han passat del 4,25 al 3 per cent. No es descarta, a més, que Bernanke es vegi obligat a una nova retallada. Segons les últimes estimacions, el creixement del PIB dels EUA s’ha desplomat bruscament en l’últim trimestre fins a situar-se en un minso 0,6 per cent.

Que s’hagi considerat necessari abaixar un 1,25 per cent el preu del diner en tan sols vuit dies, més que tranquil·litzar la gent, l’ha posat encara més fora de si. La reacció del tot extraordinària de Bernanke –que contrasta amb la inacció de Trichet, al capdavant del Banc Central Europeu, quE des de fa mesos manté el diner al 4 per cent– només esdevé lògica, només adquireix sentit, si en realitat la situació és bastant més difícil, més alarmant, del que oficialment es vol admetre.