No és d’ara, però els últims anys s’ha imposat amb força un corrent de pensament –gairebé una doctrina, un dogma– que ha convertit tot allò que és suposadament natural en alguna cosa preferible a allò que és resultat de la manipulació humana. Com si la naturalesa tingués un estatus moral superior al de la intel·ligència i la racionalitat tan durament aconseguida al llarg de la història del coneixement. Aquest corrent, relativament emparentat amb la popularització de tesis ecologistes, no tan sols no té cap fonament científic, sinó que generalment recolza en greus confusions, abusos i incoherències, de manera que és més propi del que en podríem dir una superstició que no pas d’un coneixement crític.

L’actual creença naturalista, amb adeptes que van des d’una pràctica tèbia i circumstancial fins a comportaments veritablement sectaris, s’estén a tots els àmbits de la vida social. Afecta especialment el món de l’alimentació –els productes dits ecològics o orgànics– i la salut –amb tot l’espetec de medicines naturistes–, però també la indumentària –teixida amb fibres o tenyida amb colors naturals–, l’expressió artística –la música ètnica, suposadament més autèntica que un concert de Mozart– o els estils de vida, que sovint s’ajusten a pràctiques inspirades en filosofies orientals, en una curiosa confusió entre exotisme, màgia i suposada connexió directa amb l’univers.

Les modes naturistes o naturalistes, que sovint es presenten amb un aire alternatiu i a vegades gairebé antisistema, han estat ben rebudes pel mercat, per no dir que han estat els mateixos naturalistes els qui han aprofitat sense escrúpols el mercat i els mitjans de comunicació de massa per estendre la seva filosofia i els productes caríssims que solen anar-hi associats. Per entendre’ns: una fira de productes artesans pensada per fomentar turisme interior, per molt que es disfressi d’informalitat, segueix tant la lògica de mercat com la segueix El Corte Inglés. I els productes naturals omplen tant les parades de botiguers amb disfressa medieval com les lleixes de la cadena de supermercats més competitiva. És cert que hi ha una part d’aquest mercat de pràctiques naturals que busca terrenys alternatius opacs de comercialització per afegir-hi misteri o per escapar del control sanitari i de qualitat, però llavors resta abonat a l’abús i l’engany. Ras i curt: el naturalisme és un artifici cultural i, sobretot, econòmic. Per aportar una sola dada: hi ha estudis que calculen que la despesa als Estats Units en medicines alternatives és la meitat de tota la despesa sanitària nord-americana. El naturalisme és tan negoci com el de les grans companyies farmacèutiques.

No estic discutint les virtuts d’allò que se sol qualificar com a natural. Jo també utilitzo, per a determinades indisposicions, infusions d’herbes. Ara bé: si un producte natural funciona, deu les seves propietats a l’eficàcia dels seus components químics. Una infusió de marialluïsa o de poniol és tanta química com ho és l’àcid acetilsalicílic, ni que el nom tècnic de l’aspirina sigui més antipàtic que el de la menta. I força medicaments no són altra cosa que la síntesi química i industrial de components de determinades plantes, fet que permet la dosificació precisa i segura. El medicament industrial i el natural, per tant, funcionen segons els mateixos principis de la química. I si un pa artesà té més bon gust i textura, és perquè s’ha fabricat per un procediment en què la química és diferent de la química del pa de màquina. Però segueix sent un procés químic. Tota la resta, és poesia. I sí, la poesia també ajuda a viure, però els efectes curatius de la suggestió ja no tenen res a veure amb les diferències dels components propis de l’extracte natural o de la síntesi química.

Des del meu punt de vista, resulta sorprenent que hi hagi tanta gent que confiï més en la naturalesa que en la manipulació humana. La racionalitat i la ciència representen un progrés impressionant per a la humanitat, i han anat lligades a la llibertat, la igualtat i la justícia. L’obscurantisme i la superstició, en canvi, han estat ocasió per a la repressió, la injustícia i l’abús. És com si enyoréssim el Paradís del qual vam ser expulsats, i menystenint tota una història de progrés, de ciència i cultura, renunciant al risc de la llibertat humana que vol dir treball i dolor però també creativitat, desig i benestar, volguéssim tornar a aquell estadi d’irresponsabilitat i inconsciència animal. Hi ha una manera tradicional d’interpretar aquest passatge del Gènesi, que vincula l’expulsió al pecat pel fet d’haver menjat de l’arbre del coneixement. I el naturalisme sembla que recupera la tradició religiosa en la mesura que lliga progrés a pecat. En canvi, a mi sempre m’ha semblat una bella història de l’aposta de la humanitat pel saber, per la consciència i la llibertat, per l’abandó d’una condició natural còmode però que ens hauria tenallat per sempre més a l’esclavatge d’una naturalesa salvatge i atzarosa, duríssima contra el feble i sempre al servei del més fort.

Reconec que els sociòlegs tenim una prevenció especial davant la paraula natural. Ens és, de fet, una paraula prohibida en el nostre vocabulari expert. Josep Vicent Marquès, el reconegut sociòleg valencià mort l’any passat, havia escrit una bona introducció a la sociologia titulada No és natural, tota una declaració en contra de la naturalització que pretén amagar l’arbitrarietat dels models socials. La reserva és lògica: la paraula natural marca els límits de la nostra competència. Personalment, però, més que no pas negar que hi ha un territori amplíssim per a la bioquímica i la genètica en els comportaments socials, sempre he preferit acceptar la delimitació estreta del meu espai de competència i, en tot cas, observar atentament aquesta apassionant intersecció entre la plasticitat històrica i social i la determinació bioquímica i genètica.

Per tant, la meva crítica cap a les ideologies naturalistes no prové pas de negar la importància de la mateixa naturalesa, feta de bioquímica i genètica, d’ones electromagnètiques i partícules atòmiques, sinó tot el contrari: del fet que la converteixin en una xerrameca gens respectuosa amb la natura, convertint-la en un món de fantasies pseudoreligioses i d’energies esotèriques. Paradoxalment, tot aquest naturalisme ideològic és una farsa contra la realitat de la natura i alhora un menyspreu a la raó humana. La superstició reapareix per on menys ho esperes i es vesteix amb pell de xai: el naturalisme com a ideologia és un artifici que atempta contra la naturalesa.