Fa 23 dies això era xauxa. Ni havia explotat la bombolla immobiliària, ni hi havia 5 milions d’aturats reals, ni cues a Càritas. I, renoi, que feliços vivíem. Fa 23 dies hi havia un model productiu sòlid, de futur i amb brots verds. Però fa 23 dies vam caure del cavall com sant Pau (però nosaltres des del pis 25 i de morros) de tal manera que les administracions competeixen a veure qui anuncia més retallada de sous, de càrrecs o de cotxes oficials. Què passa, que fa un mes no calia? És evident que o bé són uns mentiders, o bé són uns inútils, o bé continuen pensant que som imbècils (jo voto per un pica-pica de totes tres opcions).

Però el pitjor és que anar-nos-en de pet a can Pistraus és la bona notícia. La dolenta és que ningú sap on és can Pistraus. Perquè, a veure una cosa: algú dels que ens manen té un projecte? Ara que tots (i totes) ja som conscients que hem estirat més el braç que la màniga i que, no només res tornarà a ser igual, sinó que serà pitjor, ¿què costaria sortir a dir: “Senyors (i senyores), som aquí a baix de tot, veuen?, i si no volem ofegar-nos hem de fer això i això i això”? I fer-ho. No com fins ara, que avui foten el contrari del que van dir ahir i demà improvisen l’oposat. Què passa, que no hi ha ningú capaç de seguir la mateixa política durant una setmana seguida?

Passes ZP (Zapatero Plega ja) per la prova de l’hemeroteca i és d’una crueltat infinita (per a ell). Montilla diu avui que en 30 dies estudiarà una apujada d’IRPF per als “rics” i dos dies després es veu obligat a aprovar una apujada absurda perquè IC vol fer electoralisme de curta volada. Qui ha de signar la reforma laboral són uns sindicats que només representen una elit de funcionaris alliberats i una patronal encapçalada per un paio que ja no pot enfonsar més empreses. Certament el panorama és per fugir al Titanic, que té més futur que això nostre.