El senyor Lluís Tarrés plantejava dissabte a la Bústia de l’AVUI una interessant paradoxa. Per què el PSC acusa els seus rivals electorals d’“utilitzar” en campanya el tema de la nova immigració i en canvi utilitza entitats vinculades a la immigració espanyola dels 60 i dels 70 com la FECAC, la CECREC o el Col·lectiu Crisol?

Hi ha desenes de milers d’immigrants andalusos i extremenys que fa 40 anys que són aquí i mai no han trepitjat la Fira de García Prieto, com de fet tampoc mai no van trepitjar la Feria de Abril de Sevilla perquè era un vedat dels señoritos –que mai han necessitat emigrar–. Però també n’hi ha desenes de milers a qui espavilats com el senyor García Prieto han sabut tocar una fibra nostàlgica. I polítics de tots colors han maldat per mantenir-los culturalment i mentalment, per acció, omissió o por reverencial a qui sap quin malson balcànic, en un peculiar gueto de bombetes i faralaes on any rere any s’han anat incorporant també els seus fills i néts. Mai ningú no ha fet res per catalanitzar una festa a la qual la majoria dels qui hi van ho poden fer, precisament, perquè són a Catalunya i no a Andalusia.

No cal ser director del CEO per adonar-se que el PSC serà el partit més votat el 27-M entre el públic de la Fira del senyor Prieto. Ho serà a Barcelona i el seu entorn; que molts alcaldes socialistes els reelegiran amb majoria absoluta o gairebé perquè el vot andalús i extremeny és seu i els altres no se l’han guanyat. Felicitats. Però em pregunto què passarà el dia que la Fira del senyor Prieto s’ompli de ciutadans de Catalunya i no d’immigrants amb 40 anys de residència en aquest país. A més d’un no li quadrarien els comptes ni els vots. Però el més greu és que també partits com els hereus del PSUC, que sí que va fer molt perquè els immigrants dels 60 es fessin seu un país llavors oficialment inexistent, avui diguin “un ciutadà, un vot” davant la nova immigració, on només veuen “un immigrant, un vot”.