En una entrevista a La Vanguardia, el psicòleg Carlos González Tardón parla dels mals d’abusar dels videojocs, que és un bon advertiment, perquè no és bo abusar de res (ni tan sols d’accions tan ben vistes com llegir o beure aigua sense parar). El cas és que quan li pregunten per aquests mals diu –cito textualment– “el ciberassetjament i la pedofília”.

Sóc jugadora de Play i confesso que, així d’entrada, m’ha semblat difícil d’establir-hi una relació amb la pedofília i el ciberassetjament. Per sort, l’expert ens ho aclaria unes ratlles més avall. Diu que “de la mateixa manera que s’aconsellava als menors que no donessin determinades dades a través dels xats, doncs tampoc no ho han de fer amb els videojocs”.

Carlos González Tardón és coordinador de la iniciativa People & Videogames, que ofereix assessorament i desenvolupa projectes per a diverses institucions en l’àmbit privat. I ell ja deu saber (perquè si és expert deu haver tingut algun videojoc a les mans) que no els fa falta connexió a internet. Els que tinc a casa (de futbol, de mafiosos a Nova York, de curses de cotxes, de zombis...) només s’han d’introduir a la consola. Per tant, m’és impossible donar “determinades dades” si em poso a jugar, posem pel cas, a El Padrino, més que res perquè l’enemic és virtual. Per tant, entenc que el ciberassetjament i la pedofília deuen ser efectes secundaris. Potser si abuses dels videojocs t’assetgen els pedòfils. (Tot i que, en el meu cas, m’agafa una mica grandeta, francament). Deuen fer-ho quan deixes les dades a la botiga.

González Tardón també prepara una tesi doctoral sobre la qüestió. Tinc moltes ganes de llegir-la. Espero, sobretot, que no es descuidi de dir-hi que els jugadors de Play som uns violents. (Ens ha costat molt arrabassar la medalla als jugadors de rol, que fins ara tenien la culpa de tots els assassinats en sèrie.)