De petit els pares em torturaven amb allò del cavall que té una palla a l’ull. De tres germans, era l’únic ieista, i no ho assumien. Va ser picar ferro fred. De gran em vaig veure en el compromís de fer classes de locució a la UAB, i amb l’ajut de pacients amics he arribat a dir la ella. Me’n queden seqüeles, esclar. Quan, després d’un parell de cerveses, m’adono que xerro massa, sóc ben capaç de dir: “Lla caio”.

El ieisme és una epidèmia de la qual ben pocs se salven. Ho vaig veure clar quan, als funerals d’un parent, un capellà jove, en plena consagració, ens va regalar un “per ei, amb ei i en ei” que més que un enterrament semblava un concert del Julio Iglesias.

Els que fan càstings per a locutors i actors s’estan resignant a deixar-ho córrer. Al nucli barceloní, la joventut que puja, fonèticament parlant, sembla que vingui d’una guerra: qui no és ieista és tartamut, qui sap fer la ge fa la erra del Carod, la a i la e àtones són d’una neutralitat més que dubtosa, i tots, tots, diuen qué fort!, qué maco!, perquè dir que, com em deia l’altre dia un nebot, fa semblar gran.

De retruc, el puixant ieisme ha fet perdre consciència que vull, cella o assolellat sempre s’havia dit amb i a l’àrea de Barcelona. Alguns encara ho diem. I molt li devia bullir la sang a Serrat als 20 anys per deixar anar aquell insòlit “vull i vull i vull cantar”.

No fa tants anys, als dialectes nord-orientals i baleàrics, les ll ortogràfiques procedents de certs mots llatins eren i fonètiques. A Vic, Figueres o Inca distingien perfectament entre poi (‘piojo’) i poll (‘pollo’). Va ser a les ciutats, per la pressió de la llengua escrita, que aquesta i va anar retrocedint fins a quedar connotada com a inculta o de poble. Prou tard perquè les llentilles ja fossin llenties, que fan de més bon pair.

Tot això ara és música celestial. El problema s’ha simplificat: la majoria de nens no saben pronunciar la ella. Sense la pressió normativa, la ella aviat seria una curiositat en vies d’extinció, com la ve labiodental. (De fet, segons l’IEC, ella no és el nom de cap lletra.) I és impossible saber si la mateixa evolució de la llengua, sense interferències del castellà, no l’acabaria matant. Potser, pel servei que fa, costa massa d’articular. Però és part del que som, i ens fa diferents dels altres. Per això, avui, la tortura del cavall, la palla i l’ull, més que un exercici per aprendre a parlar bé, és un ritual d’iniciació a la catalanitat.