Les caixes d’estalvis tenen uns quants defectes estructurals. Una gestió relativament opaca, una certa intromissió política a nivell local, una estructura no gaire controlada, tendència a l’eternització en els càrrecs, poca responsabilitat respecte als resultats... Tot això és veritat, però són dèficits que, en la seva majoria, també es reprodueixen en els bancs i, de fet, la crisi financera internacional no ha estat pas responsabilitat de les caixes, sinó de la banca més interessada a obtenir beneficis ràpids.

Al costat d’això, les caixes han estat un dels puntals que expliquen el desenvolupament econòmic d’aquest país i, més enllà, han fet una feina assistencial extraordinària. Les caixes catalanes, a més, estan força ben repartides pel territori.

Ara el govern espanyol intenta centralitzar el control de les caixes sota el comandament únic del Banc d’Espanya. Si se’n surt, serà a Madrid on es decidiran fusions i reorganitzacions, i no cal ser clarivident per adonar-se que tot el sector acabaria deslocalitzat al voltant del passeig de la Castellana en quatre o cinc anys.