Als diaris de diumenge s’informava d’una manifestació a la plaça Universitat de Barcelona que reivindicava que “la transsexualitat no és una malaltia”. La convocava la Xarxa Internacional per a la Despatologització Trans i hi donava suport la Guerrilla Travolaka i tot de simpatitzants. Entre els simpatitzants, m’hi compto.

Els manifestants demanaven “que es retiri la transsexualitat dels manuals internacionals de diagnòstic, que no s’esmenti el sexe en els documents oficials, que desapareguin els tractaments de normalització per a persones intersexuals” i que pugui haver-hi “lliure accés als tractaments hormonals i a les cirurgies sense necessitat de tutela psiquiàtrica”. La concentració coincidia amb la diada de protesta internacional convocada per Stop TransPathologization-2012.

Tinc amics transsexuals i em sembla lògic que tots ells tinguin dret, per exemple, que el senyor del restaurant que els cobra el menú amb la targeta no hagi de saber si abans es deien Josep i ara es diuen Marta. Però posaria en dubte –des de la meva humil ignorància– la qüestió de si la transsexualitat “no ha de ser una malaltia”. Segons l’OMS, ho és (de la mateixa manera que ho és, posem pel cas, la fibromiàlgia). I això és molt important, perquè és el que justifica que les operacions de canvi de sexe puguin arribar a ser gratuïtes: són els tractaments que permetran “curar” els individus que se senten atrapats en un cos que no és el seu. Deixaran d’estar “malalts” quan hagin canviat de sexe. El que passa és que sembla com si parlar de malaltia fos pejoratiu o vexatori i sempre s’utilitza de manera maliciosa. Si la transsexualitat no és una malaltia, per què hauria de pagar la sanitat pública una operació de canvi de sexe? Per quina raó els pits d’aquest transsexual li haurien de sortir de franc i una ortodòncia no?