Aquesta setmana ha quedat vist per a sentència a l’Audiència Nacional un dels judicis més esperpèntics de la ja no tan jove democràcia espanyola. És el judici pel cas del diari Egunkaria, tancat l’any 2003 en plena eufòria repressora inspirada per la doctrina Mayor Oreja i oficialitzada en el pacte antiterrorista, que pretenia convertir tot el que fos basquista en sospitós de terrorisme.

La Guàrdia Civil va clausurar les seus del diari i va detenir els seus responsables, que posteriorment van denunciar tortures. Els van acusar de seguir les consignes d’ETA, però mai se n’ha pogut aportar cap prova, fins al punt que la Fiscalia de l’Estat ja va retirar les acusacions l’any 2006. Fins i tot un jutge tan àvid de protagonisme com Baltasar Garzón havia rebutjat el cas, però el judici s’ha acabat celebrant per la insistència de les acusacions populars –mai millor dit–, representades per dues entitats que viuen de l’enquistament del conflicte basc: l’Associació de Víctimes del Terrorisme i Dignidad y Justícia.

Tancar un mitjà de comunicació és més propi d’una república bananera que d’una democràcia europea avançada, i caldrà esperar que surti la sentència per veure on es vol ubicar la justícia espanyola. Els bascos no necessiten esperar per saber que els acusats són innocents: Egunkaria tenia 1.500 accionistes i el diari que va sortir després del tancament, Berria, en té 24.000, recollits mitjançat subscripció popular. Qualsevol altra resolució que no passi per l’absolució només servirà per incrementar els dubtes sobre l’existència d’un tribunal com l’Audiència Nacional, que darrerament s’ha especialitzat a jutjar paraules, en lloc d’atemptats o segrestos. Les úniques armes que hi havia a la redacció d’Egunkaria eren les paraules, i convertir les paraules en delicte sempre és perillós per a la salut democràtica d’una societat.