La marca PSC guanya de llarg totes les eleccions espanyoles a Catalunya, però encara no ha aconseguit imposar-se en escons en unes eleccions catalanes. Els anys 80 i 90, cada cop que els socialistes catalans intentaven treure pit davant el PSOE, sortia l’Alfonso Guerra de torn amb el Vuelva usted mañana (quan guanyi les eleccions a Catalunya) i, acte seguit, Felipe pactava amb Pujol (i Roca).

Encara avui, el PSOE discuteix de qui són els vots aquí. “En Catalunya, el PSC somos nosotros”, va concloure ZP respecte dels 25 diputats col·locats el 2008 al Congrés per Montilla. 25 diputats (i dos ministres) que un cop a Madrid sovint es fan invisibles al grup del PSOE, cosa especialment feridora per al PSC en temps de crisi econòmica. És el malefici del PSC o l’arrel dels mals que denuncia “l’autèntic Maragall (Ernest)” –com diu sempre el seu germà Pasqual– o, amb la boca més petita –però amb força més autoritat– Castells.

Amb el tripartit dos, Montilla, que va quedar 11 escons al darrere de Mas, va ajornar una crisi que podria esclatar possiblement de manera definitiva si d’aquí 8 mesos no és reelegit. En l’interludi, el malefici pot actuar de nou en detriment de les (magres) expectatives electorals del president. El perill que ZP pacti amb CiU un acord contra la crisi –i potser d’estabilitat– és que el PSC torni a quedar arraconat en plena precampanya catalana. D’aquí que Montilla reaccionés a contracor, però amb agilitat, a l’amenaça de Mas de forçar un ple contra la crisi i que, després d’acceptar-lo, ahir, no sense els retrets de rigor, l’emplacés a un pacte com el que CiU pot subscriure a Madrid amb ZP.

És el que demanen els ciutadans: entesa entre els polítics en els moments en què més cal. L’acord es pot visualitzar dimecres al Parlament. Tant el PSC com CiU no hi tenen res a perdre. CiU, perquè reforça el seu caràcter de força central. I el PSC, perquè pot recuperar visibilitat. I ajornar una vegada més la solució al malefici.