A la cua de la Metadona (que és el supermercat on vaig a comprar) em donen el condol. He mort al Polònia. La meva imitació ha estat assassinada per la imitació de la Maruja Torres. (També s’ha carregat la imitació del Matthew Tree i la imitació del Pere Gimferrer.)

Comprenc molt bé que els guionistes vulguin matar en Gimferrer i en Tree. No funcionen com jo. (És més, espero que aviat també mataran en Quim Monzó, en Màrius Serra i l’Emílio Manzano.) I comprenc molt bé que per a l’Agnès Busquets, que és la gran actriu (i no només còmica) que fa de mi, aquesta interpretació sigui esgotadora. El meu és un personatge ple de matisos. S’ha de deixar veure la genialitat i la modèstia, la fragilitat, la sensualitat i també el coratge de qui ha sortit del fang. Però no puc consentir que algú es pensi que el personatge immortal pel qual sortirà a la Gran Enciclopèdia Catalana no funcionava. I és per això que haig de defensar el seu honor. Que és el meu.

La Busquets (amb qui, per cert, havia pactat un desdoblament per firmar per Sant Jordi) està preparant-se, amigues, per al paper suprem: el de mare catalana. Al seu interior, a hores d’ara, s’hi mou amb gràcil fúria una vida nova que, segons les últimes notícies, es diu Pep. (No em vèieu més panxuda, últimament?) Suposo que la ginecòloga li ha dit que si creua les cames li sortiran varius. I si és així, ja seuré bé. Perquè no vull pensar que en Soler, que no té entranyes, li hagi dit que no és realista dur panxa de cinc mesos si jo no en tinc.

T’ho adverteixo, Soler. Si la Busquets es queda sense les proteïnes que li procuro, t’acusarem de sexista i les de l’Institut Català de la Dona et tornaran a donar un premi Card. I a partir d’avui, per mor del realisme, treballaré per quedar-me embarassada. Perquè si no surto més al Polònia, quines preguntes contestaré a partir d’ara als clubs de lectura?