El meu cunyat Joan (que ni és cunyat meu ni es diu Joan) m’explica una història sen-sa-ci-o-nal. Des de fa poc és proveïdor d’una administració pública, no diré quina per si de cas. De cara a cobrar (algun dia) el material (o la feina, tampoc donaré detalls també per si de cas), va rebre per correu electrònic un model d’imprès on havia de posar les seves dades personals i bancàries. Quan es disposava a formalitzar la cosa, va adonar-se que no era possible omplir-la des de l’ordinador. Cada cop que intentava escriure el nom de l’empresa a la casella corresponent, el cursor se n’anava al final del full. Desesperat, va trucar a la persona de l’administració que li havia enviat l’imprès per demanar-li que l’hi tornés a enviar en un altre format. “No, és que el format és aquest, no pot omplir-se amb l’ordinador. Has d’imprimir el full i fer-ho a mà”, va explicar-li la persona de l’administració. “I com t’ho faig arribar?”, va dir el meu cunyat Joan (que ni m’és cunyat ni es diu Joan). “Per correu, naturalment”, va manifestar-li la persona de l’administració.

Però abans de viure el moment tan oblidat d’anar a comprar un segell (on va adonar-se que ja no s’enganxen amb baves sinó que ara són autoadhesius), encara va tenir l’oportunitat de tornar breument a l’època dels besavis. Va ser quan va veure que a l’imprès li demanaven que la seva oficina bancària hi posés un segell. “Perdó?”, va dir ell... “Però si ja els dono el meu número de compte, quin sentit té que el banc/caixa també m’hi hagi de posar res? Coi, si els enganyo, pitjor per a mi, que no cobraré, no? A més, jo totes les gestions del banc/caixa les faig per internet. Ara haig d’anar-hi a posar un tamponet?”. Però encara faltava un últim instant entranyable, i a la vegada intens: trobar una bústia. Sí, una bústia, allò rodó de color groc. I a això es dedica des de llavors. I ja fa una setmana.