No pot ser que en una universitat ni enlloc algú impedeixi a algú altre –si no és la justícia i amb la llei a la mà– que expressi les seves idees. Tant se val qui sigui el boicotejat: Rosa Díez, Ibarretxe o Aznar. Tant se val les banderes que aixequin els boicotejadors: independentistes, pacifistes, espanyols o el que sigui. El tema no és el qui sinó el què. No s’hi val. I no pas per raons estratègiques, perquè generin mala imatge, perquè permetin als adversaris presentar-se com a víctimes. No pot ser perquè està fora de les regles del joc democràtic i de les regles de la convivència.

Boicots. No pot ser tampoc que per uns esdeveniments concrets es castigui tota una visió del món. No és correcte dir que els independentistes van impedir a Rosa Díez parlar a l’Autònoma. Uns quants independentistes van voler impedir-ho. Uns altres que també eren independentistes van voler protegir el dret de Rosa Díez a parlar, per les mateixes raons que defensarien el seu propi dret a parlar en qualsevol circumstància. Això no és una qüestió d’independentistes i d’unionistes. És una qüestió d’acceptar o no les regles del joc democràtic. El problema no és que fossin independentistes, és que no van deixar parlar.

Banderes. No pot ser que dividim el món en dos blocs –els que sigui– i acceptem com a bo tot el que fan els de la nostra banda i com a dolent el que fan els de l’altra. Les coses només aniran bé, per entendre’ns, quan els del Barça ens queixem de les violències que fa algú sota la bandera del Barça, però els madridistes es queixin també de les que fa algú sota la bandera del Madrid. Si cadascú es queixa només del que fan els de l’altra banda, malament. Jo em queixo del que van fer sota una bandera que considero pròpia. Espero que Rosa Díez, que té tot el dret a queixar-se d’això, es queixi també dels excessos que es facin sota la seva bandera.