El primer cap de setmana de la campanya de les municipals del 27 de maig s’ha tancat amb una encesa polèmica política sobre la qüestió de la immigració. Massa encesa. Ahir el líder de CiU, Artur Mas, va aprofitar diverses dades policials sobre el jihadisme a Catalunya i l’entrada de droga a la costa catalana per culpar de la situació el govern tripartit amb paraules de gros calibre a les quals van replicar els socialistes amb dures acusacions de “lepenisme”. També el PP ha rebut crítiques unànimes de la resta de partits pel devedé que està repartint a Badalona –una ciutat amb greus problemes vinculats a la immigració sense control–, de to pròxim a la xenofòbia.

Catalunya és la comunitat de l’Estat amb un percentatge més alt de població immigrada extracomunitària. Dels 7,2 milions d’habitants registrats al padró provisional de 2007, gairebé un milió (13,8%) són immigrats. Però, d’aquests, només 642.8829 resideixen legalment al país. L’arribada de nouvinguts no s’atura i en alguns municipis i comarques el percentatge de població immigrada sobrepassa àmpliament la mitjana sense que el sistema pugui garantir-los plenament els mínims per a una vida digna. És obvi, per tant, que el fenomen ha de preocupar els partits i els actors socials. Seria una irresponsabilitat pensar que a Catalunya hi cabem tots i que –com creu l’esquerra del papers per a tothom– calen regularitzacions massives i automàtiques. El sistema del benestar té límits, començant per la capacitat de crear ocupació i seguint per la de proporcionar a tothom sanitat i ensenyament gratuïts com cal.

La immigració sense cap control, doncs, pot esdevenir un greu problema de cohesió social. Davant aquesta realitat no s’hi val a evitar el debat mirant cap a una altra banda perquè és un debat incòmode; o resignar-se a la idea que no hi ha solució, i que aquí vindrà i s’hi establirà tothom qui vulgui tant si sí com si no. No és això. Plantejar mesures efectives per regular els fluxos migratoris i facilitar l’acollida i la integració dels immigrants no és senzill, però no s’hi pot renunciar. I per descomptat les solucions no vindran de plantejar la qüestió en clau demagògica o electoralista per esgarrapar un grapat de vots.