Alarmes. A Salt s’han encès les alarmes. Fa uns dies se n’havien encès al Vendrell. L’espurna la provoquen gairebé sempre episodis conflictius entorn de la seguretat. Però en el fons el risc que es planteja és l’enfrontament intracomunitari, la ruptura dramàtica de la cohesió social. La crisi econòmica ens ha agafat amb zones d’immigració recent molt concentrada i molt poc païda, tot i els esforços lloables que s’han fet sobretot des dels ajuntaments de tots els colors. La combinació és explosiva.

Bombolles. La crisi empeny les persones a encapsular-se en el seu món comunitari i el risc és acabar en una societat de bombolles aïllades que viuen ignorant-se l’una al costat de l’altra o, si entren en competència, s’enfronten. No tan sols autòctons i immigrats, sinó també comunitats contra comunitats. En temps de crisi, la comunitat és l’espai de refugi de qui queda penjat. Una societat dividida en bombolles impermeables és un feix de llenya seca que convida a l’incendi. I la crisi proporciona la llenya i, a més, les espurnes per encendre-la: l’increment de la delinqüència i, per tant, de la inseguretat, la disputa pels llocs de treball i pels serveis socials...

Sortides. La primera urgència és sortir de la crisi. Com més temps hi estiguem, més difícil serà evitar que es passi de la crisi econòmica a la social. La segona és evitar la fragmentació, les bombolles impermeables. Per això cal a tota societat un corrent central potent, integrador, que faci d’esquelet vertebrador del conjunt. El catalanisme ha tingut aquesta vocació: ser el corrent central que vertebrava i empenyia el país. Quan no se n’ha sortit, no hi ha hagut un corrent central alternatiu i la cohesió social s’ha esmicolat. El catalanisme, amb tota la seva pluralitat, ha de voler ser aquest corrent central. Per la supervivència del catalanisme, però sobretot per aconseguir que el país no se’ns trenqui.