M’ha fet especialment feliç l’arribada a les meves mans del llibre que el periodista Sebastià Roig ha publicat sobre la vida i l’obra de Joan Trayter (editorial Brau). Aquest geni del so nascut l’any 1971 a l’Empordà i desaparegut massa aviat l’any 2002 passarà a la història com l’enginyer més destacat dins la producció de discos al nostre país gràcies al treball que va iniciar en els seus estudis de Music Lan, a Avinyonet de Puigventós, de reconeixement internacional, i pels quals han passat noms com Lluís Llach, El Último de la Fila, Manolo García, Sopa de Cabra, Bunbury, Adrià Puntí, Lax’n’Busto, Antònia Font o Jarabe de Palo, entre molts altres. Gràcies a una orella fina i a un sentit creatiu de la producció musical, Trayter es va encarregar d’aportar solucions sonores a bona part d’aquests artistes. Per exemple, el mateix Bunbury explica que va anar a Music Lan per arreglar dos discos mal gravats prèviament, el seu directe Pequeño cabaret ambulante i un altre que havia produït, Azul, dels catalans Elefantes. Sort de Trayter, que els va transformar de la nit al dia.

La biografia escrita per Sebastià Roig està farcida de noms famosos i d’anècdotes, des d’una divertida visita als estudis Cosmonàutica Comes de Quimi Portet, fins als trucs de gravació que li va ensenyar John Caffery, productor dels mítics Sex Pistols i Joy Division. Però per entendre millor la seva repercussió, faríem bé de tornar a escoltar aquests cinc discos: Flamingos, de Bunbury; Plou i fa sol, de Sopa de Cabra; Azul, d’Elefantes; Llença’t, dels Lax’n’Busto; i Alegria dels Antònia Font. Segons els seus companys de Music Lan, Jordi Mora i Jordi Solé, amb ells Joan Trayter va crear la seva pròpia línia de so i una dinàmica de volums que tants grans artistes admiraven.