En diuen storytelling, i la parauleta té a veure amb la capacitat d’un actor –polític, empresarial, mediàtic– per generar un relat, dotar-lo de credibilitat i col·locar-lo al mercat (sigui pròxim: un país, una empresa, un mitjà de comunicació, o llunyà: el món, per exemple). La cosa ve d’Amèrica, i quan dic Amèrica dic els Estats Units d’Amèrica, a la manera clàssica, i s’ha tornat a posar de moda, després de la victòria de Barack (Hussein) Obama en tots els desorientats think tanks del món mundial ja siguin de dretes, d’esquerres, de centre, o del que vostès convinguin que siguin. Perquè, al capdavall, en el storytelling el que vostès comprin és el que realment importa, i és el que dóna la mesura de la seva efectivitat, fins i tot més enllà del relat en si mateix.

Algun cop hem escrit que a Catalunya li falta un relat per col·locar en el mercat de futurs. I que qui l’encerti, en el relat, i en la venda del relat, se sortirà finalment amb la seva. Al govern Montilla Zapatero li ha comprat el relat del finançament. Si més no, i malgrat l’opacitat que manté Madrid sobre les xifres resultants del nou model en el tercer i el quart anys –absents del famós document de 76 pàgines que substancia l’acord–, Zapatero ha permès que el govern Montilla i ERC parlin de quantitats que doblen, això sí amb termini ampliat de tres a quatre anys (antiestatutari), les que prometia Solbes fa uns mesos. El tripartit ha guanyat la batalla del relat a Zapatero/Solbes, ha guanyat la batalla del relat a si mateix –el sí d’ERC a un acord amb dubtes més que raonables que compleixi un Estatut que ERC va rebutjar fa tres anys–, ha guanyat la batalla del relat a l’opinió publicada catalana –amb escassos matisos– i ha guanyat la batalla del relat entre les cúpules de la societat civil.

En el cas del finançament, empresaris i sindicats han comprat a Montilla el que –i aquesta és la gran diferència– van comprar a Zapatero amb l’Estatut i li van fer comprar a Mas. CiU, malgrat la seva llarguíssima i contrastada experiència en avatars d’aquesta mena, no ha vigilat prou aquest front i per això ha tingut i té més dificultats que el tripartit de vendre el seu storytelling.

En el punt i moment que ERC, no CiU, va canviar el guió previst –el no amb totes les conseqüències que Puigcercós va advertir que donaria a una xifra inferior als 3.000 milions–, la federació, malgrat saber fa setmanes que aquesta seria la xifra de Madrid, no va arribar a temps de refer el relat perquè fos assumible en tots els estrats del mercat. I tot plegat, i encara que els pugui semblar inquietant, amb independència que el relat bo sigui el del tripartit –el relat de la victòria, el del “Zapatero agenollat” que alguns comentaristes han comprat sense cap mena de rubor– o, per contra, ho sigui el relat perdedor, el de CiU –tan forçat en les formes (“acord il·legal”) com segurament veraç en el fons.

Però així és com funciona l’storytelling. “[...] el arte del relato que, desde los orígenes, cuenta, esclareciéndola, la experiencia de la humanidad, se ha convertido bajo la insignia del storytelling en el instrumento de la mentira de estado y el control de las opiniones. Tras las marcas y las series de televisión, pero también en la sombra de las campañas electorales victoriosas, de Bush a Sarkozy, y de las operaciones militares en Irak u otra parte, se esconden las aplicaciones técnicas del storytelling.El imperio ha confiscado el relato” (Christian Salmon. Storytelling. La máquina de fabricar historias y formatear las mentes). Així funciona. I ho sabem.