Als programes de ràdio matinals, els tertulians opinen sobre l’incendi d’Horta de Sant Joan. Garlen sobre si no es va tenir en compte “la direcció del vent”, sobre si “evacuar” era possible o sobre si “GRAF 0 va estar il·localitzable”. S’emocionen –són sensibles– quan escolten les gravacions amb les veus dels bombers i la resta de persones que treballaven aquell dia en l’extinció. Són punyents, però no renuncien a aquell toc imprescindible d’humor. N’hi ha un que, fins i tot, s’atreveix a fer-li una broma sexual a un company a propòsit del que ha dit sobre 25 bombers, he, he.

Fins ahir no en sabien res, d’incendis, però ara semblen més experts que els bombers. Cada matí llegeixen els diaris, escolten les altres tertúlies, en fan una hamburguesa, la regurgiten i cobren. Ja s’han après l’argot i les paraules que ens impressionen. “Aviam! –crida ella–. El que volem saber és si el dispositiu va funcionar!”.

Acceptem-ho. És la democràcia. Com quan, al bar, un ésser humà escolta set segons una cançó de Bowie i pontifica: “És fluixa”. O tasta (sense mirar, sense ensumar, sense deixar de parlar i parlar) un vi excel·lent i toca l’ase i et diu “no...” amb cara de pena. Perquè li sap greu trencar-te el cor amb aquella veritat absoluta de persona de món. Segurament fa dos dies que va fer el curset de tast. Ell era el senyor que sempre interrompia les explicacions del professor per fer set preguntes òbvies, fins que se’n cansava i es posava a parlar pel mòbil.

Tinc una idea per a un concurs televisiu. Es tracta de col·locar un tertulià davant d’un panell. Guanyarà el concursant que aconsegueixi trobar un tema sobre el qual aquest tertulià no tingui opinió. “Forats negres; peròs i contres”. “Aperitiu japonès: sí o no?”. “Després del terratrèmol de Xile el dia és més curt: hi estem a favor o en contra?”. Naturalment, no hi hauria guanyador.