Aquí on em veuen no sóc gaire de misses, però n’hi ha una a l’any que procuro no perdre’m, i és la que se celebra avui vespre: la Missa de Matines, o del Gall, com se’n diu a Catalunya (això de la Missa del Gall m’ha sonat sempre com un calc del castellà, tot i que tampoc no goso afirmar-ho: si algun lector amable sap aclarir-m’ho, s’agrairà).

Bé, el cas és que procuro no perdre’m aquesta missa perquè, tal dia com avui, acostumo a ser a Mallorca: i a Mallorca, a la Missa de Matines, s’hi representa el Cant de la Sibil·la, un cant gregorià d’una bellesa extraordinària. A la meva illa, els llocs on es pot escoltar el Cant de la Sibil·la en millors condicions són la seu de Palma (la catedral, per si algú es confon) i el santuari de Lluc, cosí germà –amb Moreneta i tot– del de Montserrat, però en general a cap població de Mallorca no hi falta almenys una església o un convent on, la Nit de Nadal, s’hi canti la Sibil·la. I no tan sols a Mallorca: també arreu de l’Alguer es representa aquest drama litúrgic, i encara a diversos indrets del País Valencià, principalment a l’església de l’Assumpció de Santa Maria d’Ontinyent, on el cant no ressona el 24 de desembre, sinó el 22. A Barcelona, Maria del Mar Bonet sol cantar la Sibil·la a l’església de la Bonanova, i fa anys que també s’ha recuperat el ritu a la basílica de Santa Maria del Mar, la veritable catedral de la ciutat, on s’acostumen a escoltar interpretacions de categoria. I a l’altra catedral, la que hi ha a la plaça de l’ídem, s’hi ofereix anit un primer Cant de la Sibil·la que té una pinta excel·lent.

El Cant de la Sibil·la, a més de bell, és molt bèstia. Al cap i a la fi, el que s’hi representa és l’anunci del judici final, que no és poca cosa. No deixa de tenir gràcia, doncs, la inclusió de la Sibil·la dins la litúrgia nadalenca: aquesta celebra el naixement del Messies, i per tant, l’inici de l’esperança; però el que anuncia la Sibil·la és el segon adveniment de Crist, que ha de coincidir amb la fi del món, quan les esperances ja són més aviat escasses. Per arrodonir-ho, la tradició ha imposat que els intèrprets de la Sibil·la siguin tot sovint criatures disfressades.

Però la sibil·la Eritrea, que és la que se suposa que escoltem, ja fa temps que va sortir del jardí d’infància i diu coses bastant gruixudes, entre les quals es compten alguns indicis esgarrifosos de l’Apocalipsi. A Mallorca, per exemple, la lletra del Cant de la Sibil·la anuncia que “gran foc del cel davallarà: / mar, fonts i rius, tot cremarà. / Daran los peixos horribles crits...”. Però a l’Alguer la cosa pinta encara pitjor, perquè els qui criden no són els peixos, sinó els embrions en procés de gestació: “Los infants qui nats no seran / dintre ses mares cridaran”.
Un fetus proferint crits d’espant dins el ventre de sa mare ja es veu que no és cap bon auguri, però els prometo que no té res a veure amb les campanyes contra l’avortament del grup Intereconomía ni amb els sermons de la Conferència Episcopal Espanyola: es tracta, senzillament, d’una imatge generada per la nostra cultura, que fins i tot els progres més recalcitrants haurien de ser capaços d’assumir com a pròpia. Tant com prediquem el laïcisme, aquestes podrien ser les millors dates per començar a practicar-lo. Bona nit de Nadal a tothom.