Desenganyem-nos. Per molts etòlegs, filòsofs, escriptors (i escriptores), físics, toreros, representants de toreros i professions variades que vostè vulgui afegir a la llista, les compareixences al tràmit parlamentari que ha d’estudiar la iniciativa legislativa popular (ILP) que vol suprimir les curses de braus seran vistes i jutjades a Madrit (Madrit és concepte, no ciutat) en clau nacional. Nacional espanyola, naturalment. S’equivoquen els que pretenen fer un debat sobre si parlem de cultura o no, si és art o crueltat, si enfrontem drets dels animals amb una manera de preservar una raça o si som davant de l’espectacle de la mort com una lluita entre home i bèstia o com un assassinat pur i dur. Per molt que aquí pretenguem centrar la discussió en aquestes qüestions, allà han decidit que això és un enfrontament Catalunya-Espanya. Només cal veure com ho toquen els informatius de TV (sobretot A3 i T5) fets i pensats des de Madrit, però molt seguits en segons quins sectors socials de casa nostra. Ofereixen una sola versió, la del sí unànime als toros. Què passa, que allà no hi ha ningú en contra? Sí, suposo que sí, però treure’l, encara que fos per insultar-lo, els desmuntaria una estratègia basada a demostrar que no parlem d’animals sinó de banderes.

La premsa, amb nul·la incidència en l’opinió pública catalana, va més a sac. La ILP antitaurina és... “una iniciativa presumptament relacionada amb l’amor als animals però amb l’únic argument de l’odi a Espanya” o “la manera d’allunyar-se d’Espanya”, i els toros són, “juntament amb la cultura espanyola, la pesta dels independentistes”. Però, sap què és el més bonic de tot plegat? Que hi ha catalans (potser vostè n’és un –o una–) als quals realment els agraden els toros, potser independentistes i tot, que s’han vist convertits en salvadors de la pàtria. De la pàtria espanyola (i viceversa).