Ja fa sis mesos que ETA no comet cap atemptat. El darrer va ser el 9 d’agost. Des d’aleshores, les armes han callat i només se sent parlar d’ETA pels seus comunicats o per les operacions de desarticulació de comandos que duen a terme els cossos i forces de seguretat de l’Estat. És el període més llarg de silenci de les armes fora d’un període de treva declarada.

Com en tot conflicte, aquest silenci té dues lectures oposades. D’una banda, la que fa el ministeri de l’Interior, que l’atribueix als èxits policials dels últims mesos, que haurien deixat ETA molt debilitada des del punt de vista operatiu. Aquesta tesi sosté que la velocitat amb què es capturen els etarres, pocs mesos després d’haver entrat a l’organització, fa que no tinguin temps per actuar. La conclusió d’aquesta tesi és que la derrota operativa d’ETA és possible i fins i tot pròxima, tot i que no s’hi posa data.

L’altra lectura és la que fa l’esquerra abertzale, que l’atribueix al debat intern que s’està impulsant des de fa mesos sobre la necessitat de posar fi a la violència i bastir una estratègia basada exclusivament en les vies pacífiques i democràtiques. És l’aposta estratègica que lidera Arnaldo Otegi, ara des de la presó. Des d’aquest sector s’assegura que ETA no ha declarat una treva explícita per evitar la pressió que suposa una declaració d’aquestes característiques, perquè obliga a obrir un procés de negociació públic i a exhibir resultats. En canvi, si el debat sobre la fi de la violència s’imposa, aquesta vegada l’anunci d’ETA seria unilateral, i la renúncia a les armes, irreversible.

Les properes setmanes seran clau per veure quina de les dues lectures és la certa. No és la primera vegada que des de l’esquerra abertzale s’aixequen expectatives de pau que després queden avortades, ja sigui per la miopia d’ETA o per aquells a qui l’enquistament del conflicte basc ja els va bé. Que també hi són.