Aquesta setmana han coincidit dues enquestes, ambdues rigoroses, que han assenyalat de forma nítida que en aquest país, ara com ara, l’única opció política que puja és l’independentisme. Un fet que, a hores d’ara, ja no discuteix ningú. Però, al marge d’això, la diferència és que, mentre a la de la Universitat Oberta de Catalunya –impulsada per la Generalitat– la pregunta reclamava un sí o un no, la del Centre d’Estudis d’Opinió –la Generalitat mateixa– hi introdueix un element que ho distorsiona tot: l’opció federalista.

Entre l’independentisme i l’unionisme, el federalisme completa la Santíssima Trinitat de les enquestes destinades a tranquil·litzar les classes polítiques de Barcelona i Madrid. Aparentment, el federalisme és l’opció incolora, inodora, insípida i, per tant, se suposa que indolora. A més, com l’esperit sant, ningú no té ni punyetera idea de què deu ser aquesta cosa, tot i que els últims anys s’ha convertit en dogma de fe per a la majoria dels que governen les principals institucions catalanes. De fet, en aquest país no es pot ser socialista –o eco– sense tenir fe en l’existència del federalisme. O almenys fer-ho veure.

La famosa estació federal és d’una gran versatilitat justament perquè no ha estat definida per ningú i, per tant, ningú no proposa cap manera d’arribar-hi. Tampoc no se sap com es passa d’Estat unitari a monarquia federal, ni quin seria l’objectiu final dels federalistes. D’altra banda, com diu el meu amic David González, ja pots anar de vacances a Espanya les vegades que vulguis que mai no et trobaràs ni un federalista pel carrer, així que tampoc no hi haurà debat entre ells.

Però aquí tenim, segons el CEO, prop d’un terç dels catalans seduïts per la fe federal. Qui havia dit que Catalunya era un país de descreguts?