Fa dies que passo una mena d’enquesta informal entre els escriptors que conec. És una qüestió molt senzilla. Es tracta d’anunciar que aquest estiu, concretament el dia 12 de juliol, farà 50 anys que va morir de sobte l’extraordinari poeta, narrador, crític, memorialista, traductor i professor Carles Riba, i veure quina reacció es produeix. La resposta ha estat unànime i es divideix en dues parts. La primera és la confessió que francament no se’n recordaven. I la segona és l’afirmació que es tracta d’una data d’una gran importància cultural, literària i històrica.
Per altra banda, el 2007, en un sondeig d’opinió que va publicar El País de cara a Frankfurt, 134 estudiosos, crítics, escriptors i gent del món de la cultura van triar les 15 obres literàries més importants dels darrers 800 anys, i Les elegies de Bierville es va situar al lloc vuitè com l’obra poètica més important de la modernitat, per davant d’obres de Carner, Foix, Espriu, Rosselló-Pòrcel, Salvat-Papasseit, Brossa i Gimferrer.
Em sembla que el diagnòstic queda prou clar. La vida i l’obra de Carles Riba són molt valuoses i formen una parcel·la imprescindible de la cultura d’aquest país, però no són gaire presents en el dia a dia de la marxa de la literatura. Cal dir, al mateix temps, que actualment l’obra de Riba rep una atenció immillorable per part d’un reduït i eficaç exèrcit d’estudiosos i especialistes com ara Carles Miralles, Enric Sullà, Jaume Medina, Carles Jordi Guardiola, Jordi Malé i Jordi Cornudella, entre molts altres. I també cal recordar la gran bateria de textos magnífics sobre Riba escrits per figures de la literatura moderna de la talla de Josep Pla, Marià i Albert Manent, Josep Palau i Fabre, Joan Teixidor, Joan Triadú, Arthur Terry, Joan Fuster, Joan Ferraté, Gabriel Ferrater, Segimon Serrallonga, etc.
La pèrdua de la presència actual de Riba és un fenomen relativament recent. Jo mateix recordo que a la universitat em van explicar una època en la periodització de la poesia catalana moderna a partir de la data de la mort de Riba, que marcava un punt d’inflexió, un abans i un després. Després de la mort de Riba, ens inculcaven, va arribar l’apogeu del realisme i la poesia mal anomenada civil.
Em pregunto què ha passat? M’ho pregunto perquè crec que no és gens bo que es deixi un autor tan insòlit com Riba de banda. Per mi, i ho puc dir tranquil·lament, un dels grans privilegis d’haver après el català com a llengua estrangera ha estat el fet de poder accedir directament a l’obra de poetes com March, Maragall, Riba, Bartra i Espriu. I cito aquests autors perquè crec que són els Dante, Shakespeare, Puixkin, Goethe i Emerson de la cultura catalana, és a dir, aquells autors que, per l’abast i l’excel·lència de la seva obra, representen l’encarnació màxima d’una cultura i alhora serveixen de fonament a la mateixa cultura. No tenir Riba present equival a deixar anar la cultura catalana a la deriva.
Què ha passat? Diverses coses. En primer lloc, el públic s’està cansant ràpidament de la fórmula mecànica de les commemoracions històriques i culturals. Se celebren massa efemèrides i les que se celebren no es prioritzen correctament. Molt sovint hi entren en joc factors com el personalisme o el sectarisme, encara que la iniciativa vingui de l’administració pública. A vegades, les celebracions estan massa inflades i deixen poc més que confeti i serpentines a terra. L’Any Rodoreda deixarà molt poc pòsit més enllà de l’estrena de Ricard Salvat, l’exposició de Mercè Ibarz a la Pedrera, l’edició de la correspondència entre Joan Sales i l’autora, i els textos de les intervencions del cicle de l’ICUB muntat per Arnau Pons. Potser seria bo pensar en fundar una entitat com la Sociedad Estatal de Conmemoraciones Culturales per organitzar les coses amb honradesa i equanimitat de manera que també deixessin un rastre tangible i profitós.
Després, pesen una sèrie de factors puntuals. A causa del sistema d’ensenyament, a tots els nivells, hi ha una imatge massa hermètica i intel·lectualista de l’obra de Riba. Aquí entra en joc un element d’hipocresia cultural, ja que molts lectors s’atreveixen amb Eliot, Rilke, Mandelstam o Celan, però quan arriben a Riba és massa difícil, com si la literatura catalana sempre hagués de ser una cosa “lleu i plana” com correspon a les cultures inferiors que només serveixen per amenitzar el personal. L’obra de Riba està carregada d’humanitat i caldria descobrir-la i fer-la conèixer extensivament.
El criteri exageradament historicista a l’hora interpretar obres literàries en aquest país també fa que sigui molt difícil de percebre l’actualitat de la producció ribiana. Res més lluny de la veritat. Riba és actual, actualíssim. Només cal llegir-lo directament des del 2009 i no com a resultat d’un procés arqueològic de reconstrucció cultural que ens porta enrere en el temps per poder connectar amb el Noucentisme i la famosa “poesia pura” de l’Abbé Bremond del 1925.
I agafin com a acompanyament l’excel·lent llibre Sobre Riba (2007), de Carles Miralles, l’autor que més ha fet per la normalització i actualització de la presència de Riba a la literatura catalana actual. Ara bé, alguns intents d’actualitzar Riba són ben risibles, com ara el professor Josep Anton Fernàndez que, en un llibre recent, per vendre’ns la importància dels estudis culturals, ens explica que la quarta elegia de Bierville és un text d’un “voyeurista”.
La gran majoria d’escriptors d’aquest país tenen el mal hàbit de no parlar dels altres, de manera que tenim pocs testimonis de la presència de Riba en escriptors actuals, escriptors com Carles Camps Mundó i Sebastià Alzamora. Sortosament, hi ha excepcions que confirmen la regla com els dos poemes de Marta Pessarrodona dedicats al mestre, A Carles Riba i A Cartago amb música de Purcell, separats per 25 anys, testimonis de la lectura sostinguda en el temps.
I finalment tenim els “unicistes”, aquella curiosa secta d’acadèmics i escriptors que estan tot el dia insistint i donant la tabarra per intentar-nos convèncer que el Parnàs català és un pedestal altíssim i estretíssim on només hi cap un sol autor, el gran factòtum que il·lumina tot el territori amb la seva llum perenne.
Carles Riba és un autor vastíssim, fundacional, actual, universal i humà. Un autor que et nodreix tota la vida, que t’acompanya tot al llarg del teu itinerari vital, canviant amb tu, creixent amb tu. En definitiva, la literatura catalana serà ribiana o no serà, i qui diu ribiana, diu marquiana, maragalliana, bartriana, espriuana...
































Comentaris
Identificar-me. Si ja esteu registrats, abans d'enviar un comentari us heu d'identificar.
Registrar-me. Per opinar sobre aquesta notícia cal estar registrat.
El Grup Hermes no es responsabilitza dels comentaris fets pels usuaris ni els comparteix perquè enten que són responsabilitat exclusivament seva. Per aquest motiu tots els comentaris es veuran signats amb el nom, els cognoms i la població de llurs autors.
El Grup Hermes es reserva el dret de no publicar els comentaris que no s'ajustin a aquestes normes.
Si té problemes per fer comentaris comprovi les solucions als problemes més habituals a l'apartat corresponent a l'ajuda.