Els incidents provocats per la intervenció de la cantant israeliana Noa en la celebració institucional de la Diada foren lamentables. No obstant, seria injust culpar-ne només els qui s’hi van manifestar sorollosament a favor dels més febles. La culpa la tenen, sobretot, els programadors de l’acte –i els que els van donar el vistiplau–, per no haver vist a temps que donar un protagonisme especial a una senyora que feia poc havia fet unes declaracions molt desafortunades era com donar una bufetada als palestins.

Tant de cara als israelians com de cara als palestins, hem d’estar dolguts del que va passar. I n’hem d’estar també de cara a nosaltres mateixos. Primerament, perquè els milers de víctimes del conflicte –tant d’un costat com de l’altre– mereixen massa respecte perquè sigui permès involucrar-les en les nostres picabaralles. En segon lloc, perquè tenint com tenim tants problemes és estúpid fer-nos-en de nous embolicant-nos en els problemes dels altres.

Personalment, com a català, em sento també avergonyit perquè crec que hem comès allò que els espanyols en diuen una horterada. No crec que a França, per exemple, a ningú se li acudeixi mai, en una celebració oficial del Catorze de Juliol, fer cantar una xinesa acompanyada de músics tibetans. La Diada és una cosa molt nostra i no és dia de fer cosmopolitisme barat ficant-nos allí on no ens demanen.

Dit això, dues observacions: la primera és que em sembla molt inadequat parlar en aquest cas de judeofòbia. Reclamar justícia per als palestins –sense pretendre que ho han fet tot bé sempre– no és anar contra els jueus ni és incompatible amb admirar-los i tenir simpatia per ells. Si algun poble pot considerar-se superior, segurament són ells. No perquè Jehovà els hagués triat sinó per la seva inestimable aportació a la cultura occidental i per la seva fortitud moral resistint persecucions durant segles. Sense comptar que l’Holocaust és encara prou pròxim perquè no s’hagi esmorteït gens la nostra compassió pels milions de jueus que hi van perdre la vida o els seus familiars més estimats.

Però, una cosa són els jueus, personalment i com a poble, i una altra cosa és l’Estat d’Israel i les seves accions. La segona observació és per lamentar l’ús que s’està fent de la paraula terrorisme. Som a la cleda dels oprimits i fem nostres les deformacions semàntiques introduïdes pels opressors. Si un moviment d’alliberament nacional, víctima de tota mena de violències, pren les armes per defensar-se i conservar almenys la dignitat, automàticament se’l qualifica de terrorista. En canvi, els civils morts deliberadament per militars amb cobertura estatal, són només víctimes col·laterals d’una repressió legítima.

Ja sé que dir això és políticament molt incorrecte. Però, en aquesta ocasió, pensant en Gaza i en Txetxènia, m’ha semblat que venia a tomb dir-ho.