El president de la Generalitat va anar ahir al Senat a fer una classe magistral sobre lleialtat constitucional. Ja els convé, a ses senyories. Gairebé tot el PP i una part, resignada però reticent, del PSOE identifiquen Constitució amb Espanya unitària. Arriben a definir-se com a “constitucionalistes” quan en realitat volen dir “espanyolistes”. José Montilla els va demanar que renovin el Tribunal que saldarà l’Estatut i va proclamar que el pacte constitucional està “en perill”.

Per si no en tenien prou amb aquesta part del discurs, carregada de bones intencions i de ganes de fer amics, el president va intentar espantar-los amb el papu separatista. “Mirin –els va venir a dir–, si no ho fem bé, la desafecció acabarà donant arguments als que voldrien la ruptura o el desinterès”. Montilla es refereix a la ruptura o al desinterès dels catalans envers Espanya. El desinterès és explicable; la ruptura, vist tot i debatut, també o més. Allò que no s’acaba de justificar és, precisament, mantenir l’interès o la relació. I allò que no s’acaba d’explicar és la utilització que fa el president de l’independentisme com a mal letal que cal evitar. Sobretot quan es fa acompanyar dels dirigents d’Esquerra Republicana, que el mantenen al càrrec i que s’identifiquen precisament amb aquesta opció. Només li va caldre dir: “O fan bondat o els deixaré anar el vicepresident Carod!”.